Avui el PSAN ha emès un comunicat anunciant l’aturada de les seves activitats públiques atesa la manca d’efectius i mitjans, (però no pas capacitat per formular propostes). Es tracta d’una decisió orgànica que, crec, coincideix amb una sensació personal de desconnexió que experimento des de fa temps respecte dels plantejaments que encapçalen els anhels independentistes que van camí de ser socialment majoritaris. Visc amb esperança el moment actual i no intervinc si no puc aportar quelcom de constructiu, limitant-me als apuntaments d’aqueix bloc com a única via d’expressió.
He militat al PSAN en dugues etapes diferents (del 1975 al 1980 i del 1986 al 1991) i considero que la proposta estratègica del front patriòtic formulada el 1986 era -i és encara actualment amb altres denominacions- la més encertada per bastir un moviment policlassista i ideològicament plural capaç de ser majoritari socialment i electoralment. L’escissió del MDT propiciada pel sector IPC evolucionaria fins a arribar a la CUP actual i en canvi les propostes polítiques participades pel PSAN com Catalunya Lliure i, posteriorment, Solidaritat per la Independència, no han acabat prosperant.
Sempre he procurat ser tan autocrític com crític i el comunicat d’avui l’he sentit com a propi tot i els anys que fa que n’estic desvinculat orgànicament i ideològicament pel que fa al comunisme, ja que crec més en la potencialitat del patriotisme republicà, (que va més enllà de l’actual ERC) i l’interpreto com un repte col·lectiu per repensar l’evolució de l’independentisme contemporani i trobar les vies d’intervenció polítiques que puguin contribuir a enfortir-lo.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2015.
Josep Guia publica al seu bloc aqueix apunt sobre l’editorial del darrer i últim Lluita “El pa no es fa sense rent” que comparteixo plenament: “En ocasió de la suspensió d’activitats públiques anunciada pel nostre Partit, resulta pertinent fer un parell de consideracions, en reconeixement del PSAN i en honor, si més no, de la veritat històrica.
La primera és gairebé una obvietat: el PSAN ha estat el partit de referència de l’independentisme català modern, nascut en la dècada dels seixanta del segle XX, quan tantes iniciatives de signe progressista es produïen a casa nostra i arreu del món. Constituït a partir del FNC, el 1968, el PSAN ha estat el pare ideològic i/o orgànic de pràcticament totes les organitzacions independentistes catalanes existents fins la gran eclosió independentista del 2010. Impulsades pel PSAN, o per militants escindits del PSAN, les formacions de l’independentisme català modern en són filles o fillastres. La modernitat del PSAN ha consistit en: 1) ésser l’exponent català del ‘marxisme d’alliberament nacional’, fent indestriables l’alliberament social i l’alliberament nacional, en llur implicació mútua; 2) ésser el partit de la nació catalana completa. Tot això, ben explícit al seu nom: «socialista», «d’alliberament nacional», «dels Països Catalans».
La segona és una puntualització indefugible: l’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme. No hi seria si no hagués existit, continuadament i persistent, l’independentisme combatiu precedent. És una falsedat la imatge que presenta les concentracions de masses de l’independentisme actual com a continuació, passats molts anys, de la trobada autonomista de Sant Boi, l’11 de Setembre de 1976, i no com a vinculades més directament al primer gran míting independentista vora el Fossar de les Moreres, a la plaça de Santa Maria del Mar, l’11 de setembre de 1977. Els nous independentistes, és a dir, les masses autonomistes que van començar a cridar «independència» en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent.
Tanmateix, si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts. Els independentistes, seguint l’obra de Joan Fuster i de molts altres intel·lectuals, hem reivindicat sempre la nació completa, en la lluita quotidiana i com a objectiu de reunificació política. Per això, davant el sistemàtic oblit del conjunt dels Països Catalans en els programes i/o en la pràctica política del procés cap a la independència (del Principat), el PSAN vol denunciar aquesta absència amb especial cruesa, en la seva darrera intervenció política: ometre que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació és una traïció a la resta de la nació catalana.”
Post Scriptum, 31 de març del 2019.
Avui, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha publicat al Punt/Avui l’article titulat “El meu PSAN“, on descriu les mateixes emocions que vaig sentir quan vaig entrar a militar al PSAN de la seva mà. “Cebrià” enumera els seus primers contactes clandestins i la descoberta dels primers companys de lluita, especialment frapants els valencians i mallorquins, que sentíem com la nació viva que compartíem. Aqueixa sensació sempre m’ha acompanyat i malgrat les decepcions al cap dels anys és el recurs al qual acudeixo per remuntar la moral en la intimitat:
“El març de 1969, ara fa 50 anys, aparegué el primer comunicat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans. Jo hi vaig contactar el curs 1970/71, a la UB. Els cartells de les parets eren tots molt revolucionaris, d’esquerres, antifranquistes i, sovint, molt espanyols. Fins que, un dia, al pati de lletres, vaig veure-n’hi un de no menys revolucionari, però en català, el mapa dels Països Catalans, un altre llenguatge, uns altres referents i uns altres objectius. No es tractava només de combatre la dictadura, sinó, sobretot, de lluitar pel socialisme i la independència nacional dels Països Catalans, amb unes formes noves, fresques, modernes, que acompanyaven conceptes com ara “alliberament nacional i de classe” o bé “poder popular català”. Amb una barreja d’alegria, emoció i neguit, vaig trobar, finalment, els meus. No vaig parar fins a contactar-hi i començar-hi a col·laborar. Allà vaig conèixer Margarida Aritzeta (Mireia) i Joaquim Auladell (Esteve/Sinistre). A les golfes del seminari, amb l’ajut secret d’un amic, avui biblista destacat, vam pintar-hi pancartes i cartells de paret, signats com a PSAN o bé Grups d’Estudiants Revolucionaris (GER), la branca universitària.
A Tarragona, vam estrenar-nos-hi com a partit el 1973, amb les primeres pintades independentistes de la història, a la plaça de Ponent. Vigilaven Teresa Comas (Laia), la seva germana Dolors (Núria) i pintava jo (Cebrià), tan nerviós que vaig escriure “Indepenpendència, Socialisme, Països Catalans”. Poc després, vam enganxar centenars d’adhesius fets a mà, un a un, pel centre de la ciutat, i pel 15 d’octubre vam editar el primer pamflet, reivindicant Companys, el meu primer text polític. Abans, aquell 11 de setembre, amb l’ajut dels Mireios, com coneixíem la parella formada per M. Aritzeta i Jordi Castells, futur batlle de Valls, i els germans Alcoberro, de Gandesa i Calaceit, n’havíem generalitzat les pintades en llocs estratègics.
Amb la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, vam tenir els dos primers detinguts: Cebrià i Laia. A La Model vaig poder parlar sense presses, finalment, amb Joan Armet (Just), molts cops. Armet, responsable màxim del partit, era una persona tranquil·la, sensata, amb gran capacitat d’anàlisi i exposició raonada d’arguments, que, com altres dirigents, procedia de l’FNC (Front Nacional de Catalunya). Sempre he tingut clar que les coses bones que hagi pogut aprendre i fer, en política, em venen d’ell, de Jordi Carbonell i de Josep Benet, els principals referents que he tingut. La cèl·lula de Tarragona s’amplià amb Jaume Renyer (Xango) i Jordi Olivan (Josep Anton). De Vallclara, a la Conca, venia un company de cognom Morgades, a qui dèiem Heidi perquè baixava de les muntanyes. Amb els Mireios vam compartir moltes batalles i horitzons que encara perduren. Més endavant, vam publicar la revista L’Insurgent, que muntàvem a casa i que els Mireios s’encarregaven d’editar. Amagàvem material a Rodonyà, a cal Gitano, on els germans Coll sempre van ser al nostre costat i el Joan ens acompanyà en accions de propaganda nocturna. Per fer més mengívol el missatge, ens inventàrem les Plataformes Cíviques del Camp de Tarragona. Pel PSAN, tot i que no es desvelà la identitat de sigles de cap dels oradors, Cebrià va intervenir en el primer míting de l’Assemblea de Catalunya, el 6 de novembre de 1976 a Tarragona.
L’UCE de Prada era un lloc privilegiat per trobar-nos, obertament, i on ens crèiem multitud. Recordo el moment màgic en què vam sentir per primer cop els accents valencià i insular d’altres compatriotes també militants. Curiosament, la formalitat de noms de guerra dels membres del Principat contrastava amb la rauxa festiva dels valencians. Que ara recordi, Josep Ferrer (Nen), Lòpez Llaví (Claudi, més conegut per Claueta), Jordi Alatarriba (Ernest o Terrible), Pep Ribas (Salvador), Josep Huguet (Roger), al costat de Josep Guia (Piula), J.L. Blasco (Doctor No), Adela Costa (Bequissó), Maria Conca (Batalletes) o Paco Candela (Alcalde). Antoni Serra i després Pere Sampol, mallorquins, van pertànyer també al PSAN. Tot i el pas dels anys, encara avui, al mòbil, un parell de contactes els hi tinc amb el nom de guerra. Faig memòria de comitès centrals de discussions apassionades, algunes d’elles a Dénia. Els meus fonaments polítics van fer-se al PSAN i, ara, quan veig les quatre barres i l’estel o els mots icònics “independència” i “Països Catalans”, esbosso un tímid somrís de satisfacció. La mateixa que quan, de Perpinyà a Alacant, se m’acosta algú que, somrient, em diu: “Saps? Jo també vaig ser del PSAN.” És aquella sensació de proximitat tan gran que comporta haver estat membre de la família, que era com en dèiem, del partit.”
Post Scriptum, 3 d’abril del 2019.
Núria Cadenes publica avui a Vilaweb: “Coses que vaig aprendre al PSAN”:
“Ja passa, això, amb els aniversaris: que recapitules i recordes i fas balanç. Com ara. Perquè resulta que aquesta primavera ens arriba amb una efemèride de pes, els cinquanta anys que fa de l’assemblea constituent del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans en les seves sigles desplegades, el tronc del qual va néixer l’independentisme català modern, una escola política que deixa empremta i a la qual, avui, voldria, breument, homenatjar.
Més que breument, de fet: sintèticament. Tan sintèticament com pugui. Sintèticament i condensadament en quatre punts. Coses que vaig aprendre al PSAN: u, dos, tres i quatre.
Coses que vaig aprendre al PSAN, u: a discutir sense barallar-se. A discutir aferrissadament, vull dir, apassionadament, fins i tot, si hi tens tirada, sense que això signifiqui llançar-se els plats pel cap, ni políticament ni personalment. De fet, el mateix PSAN va néixer d’una discussió així. D’una discrepància. I no sé si ha estat l’única vegada que s’ha dut a terme una escissió cordial, diguem-ne, però sí que va ser significativa. A casa, els pares ho resumien d’aquesta manera: ‘i ens vam repartir els ciclostils’. Des de la clandestinitat, encara. Quan els joves del Front Nacional de Catalunya (FNC) es van definir comunistes, i el Front es va mantenir com era, i van acordar de separar-se, i s’ho van repartir tot equitativament, i l’any 1968 va néixer el PSAN, i els ‘grans’, a més a més, van ‘avalar’ els ‘joves’ davant la resta de forces polítiques, i aquestes són coses que no s’obliden. I sí, en aquest punt, hi tinc també el vessant sentimental i personal, perquè els meus pares formaven part d’aquells joves fundadors (llegir Lenin i Camus, alçar el puny, un triangle groc i un estel roig per a acompanyar les quatre barres), i perquè des de menuda l’he coneguda, aquesta història, i perquè cada vegada que sento parlar del Front se m’hi enganxa, indefectiblement, la definició: ‘un amor de gent’.
Coses que vaig aprendre al PSAN, dos: que els partits són necessaris però no són el més important. Encara que els hagis fet, o que hi hagis estat anys, o que t’hi lliguin històries i vida i persones i tot. Són eines. Ni més ni menys. Ni menys ni més. Ben mirat, de vegades em sembla que el PSAN és el partit menys partit que he conegut. O menys partidista. I també hi vaig aprendre, per tant, que cap sigla no et situa per sobre del poble. Que mai no ets més que el poble. Que ets poble, de fet i naturalment. Allò que l’Estellés explicava en versos. Tan senzill com això.
Coses que vaig aprendre al PSAN, tres: allò de la contradicció primera i la contradicció segona. Junt amb una altra frase famosa: anàlisi concreta de la realitat concreta. I això, que no és gens abstracte, significa que una persona d’esquerres ha de saber veure quina és la contradicció principal, i actuar-hi. Quan el PSAN va formular, ja fa temps, la proposta de front patriòtic, propugnava precisament una confluència, una aliança àmplia, de poble, per tal de donar resposta a la nostra contradicció primera, que és la subordinació per la força dins dels estats espanyol i francès. I això no significa pas que es prioritzi una lluita (la nacional) sobre una altra (la social), sinó que, al nostre país, per a poder avançar en l’altra has d’haver resolt l’una. I que no és opcional. Que és condició necessària. Per dir-ho amb una altra terminologia: si continues espoliat i intervingut, com pretens fer polítiques socials? Doncs justament per fer polítiques socials t’has d’haver tret de sobre la llosa espoliadora.
Coses que vaig aprendre al PSAN, quatre: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, a no limitar el país a la restricció autonomista, a saber-lo sencer i divers i a actuar sempre en conseqüència. I això, aquest ser estructuralment de Països Catalans, no significa pas negar que hi pugui haver ritmes diferents en una part del territori o en una altra, pel que fa a l’assoliment de la independència, sinó que comporta una cosa tan senzilla com és tenir una estratègia per al conjunt del país. Sempre. Sense deixar mai ningú de banda. Reconeixent-nos en la riquesa, humana i cultural i de potència econòmica i de tot, que tenim. I sí, és una altra cosa important que vaig aprendre al PSAN: a saber on són Monòver, Baó o Santanyí, per exemple. A saber què són. I que són casa. En fi, que el PSAN ja no és actiu però que tampoc no és passat. Perquè ha esdevingut escola i manera de fer. I això sí que és, diria, imprescindible.”
Post Scriptum, 13 de desembre del 2019.
Maria Conca i Josep Guia publiquen avui al diari El Punt aqueix article biogràfic d’un dels fundadors del PSAN traspassat fa pocs dies: “Jordi Moners, figura senyera de l’independentisme català”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!