Aqueixa posició de domini d’unes empreses privades sobre els interessos públics és, a més, discriminatòria respecte de la resta de l’Estat espanyol, on gairebé no n’hi ha i les poques que són a Madrid el govern del PP les vol rescatar. Això és així perquè hi ha hagut una descarada connivència entre les direccions de CIU i PSC-PSOE amb les empreses concessionàries. No és pas cap casualitat, ni respon a cap mèrit jurídic que Miquel Roca Junyent assessori als administradors d’Abertis, ni que La Caixa hagi bastit la seva preminència en aqueix sector a escala europea a base del drenatge vitalici amb els peatges dels catalans.
La responsabilitat política cal exigir-la també a ERC, que va iniciar l’any 1992 la campanya “Catalunya lliure de peatges” i res va fer en aqueix sentit durant els set anys que va formar part del Govern de la Generalitat amb PSC i ICV. La impostura que impregna la manera de fer d’Esquerra des de fa uns quants anys -massa- fa que mentre els seus diputats gaudeixen de la gratuïtat gràcies als “tele-tacs”, demanin als ciutadans que no paguin afegint-se a darrera hora a una campanya que deixa en evidència la seva inoperància en aqueixa matèria emblemàtica per l’independentisme. L’Esquerra de l’etapa Junqueras només aspira a pactar amb CIU un programa tardo-autonomista, d’aquí la seva bel·ligerància contra Solidaritat per intentar bastir una estratègia independentista orientada a sostenir un conflicte polític amb l’ordre estatal i autonòmic.
Finalment, una consideració sobre la significativa omissió dels mitjans de comunicació del fet mateix de la campanya contra els peatges i del caràcter independentista del seu contingut. Aqueixa actitud contrasta amb la sobredimensió atorgada als indignats i la spanish revolution per exemple a TV3 i als mitjans autodenominats progressistes (El Periódico, El País..). Els partits de l’esquerra banal i anacional, PSC i ICV, han estat absents de les mobilitzacions i les seccions sindicals de CCOO i UGT a Abertis han fet públics comunicats blasmant la campanya “No vull pagar” pel seu contingut polític.
Per la seva part els anticapitalistes nostrats són més propensos a l’abstracció dels seus plantejaments i evitar tota qüestionament de l’ordre espanyol. Només s’atreveixen amb “la burgesia catalana” i amb el Govern de la Generalitat. Significativament les mobilitzacions anticapitalistes d’aqueix Primer de Maig han fet abstracció de l’espoli fiscal i la dominació política espanyola com a causa fonamental de la crisi econòmica i social que viu el nostre país. La campanya contra els peatges no els deu semblar prou antisistema pel seu gust. En tot cas, és una constatció més que aqueix moviment va en un sentit divergent respecte de la causa independentista catalana i hi pot acabar confrontat atesos els plantejaments dels seus promotors cada cop més hostils a la catalanitat i la llibertat.
Post Scriptum, 21 de maig del 2012.
La jornada de d’ahir va ésser un èxit de participació ciutadana, milers de vehicles van decidir no pagar els peatges de les concessionàries, també a Mallorca. Poíticament, Solidaritat ha presentat una proposició de llei de rescat sense indemnització de les concessions ja amortitzades, mentre que al proppassat 10 de maig el Parlament de Catalunya va acordar tornar a sol·licitar al Congreso de los Diputados la creació d’un fons de rescat de concessions que ja va resultar desestimat l’any 2004. El Partido Popular ja ha anunciat que farà el mateix que va fer el PSOE, ni tan sols prendre-ho en consideració. En aqueix context, l’actitud del president de la Generalitat llegint l’article del Codigo de la Circulación en el qual pretenen fonamentar les multes als qui no hem pagat els peatges resultava patètica i il·lustrativa de la capacitat de lideratge d’Artur Mas.
Post Scriptum, 31 d’agost del 2021.
Un dels símbols de l’espoli espanyol contra el poble català deixa moltes qüestions pendents, com assenyalava abans d’ahir Josep Sallent les assenyala a Vilaweb: “La supressió dels peatges, mig segle després: deu coses que cal saber”. Avui, l’editorial de Vicent Partal rebla el clau: “No volíem pagar. I hauríem d’haver entès un parell de coses. !No vull pagar! ensenya que, quan la causa és justa, l’eina s’acaba trobant”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!