Orientem els joves a construir, imbuïm-los de la il·lusió de fer el país, d’alliberar-lo i de treballar per la independència. Totalment d’acord en el tema “d’orientar-los constructivament”.
Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
1 d'abril de 2012
1 comentari
Procés d’independència i possibles violències en perspectiva
Dues referències a la premsa d’avui relatives a les actuacions dels col·lectius antisistema durant la vaga de 29-M concorden amb les reflexions que ahir vaig plasmar a l’apunt Camí d’Ítaca …. o camí d’Albània, passant per Grècia.
D’una banda El Periódico assenyala l’alta participació d’estudiants universitaris als aldarulls de Barcelona i d’altra banda, Joan B. Culla publica a l’Ara l’article “Totalitaris al campus. Ja he exposat a l’article Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani l’origen i l’evolució fins als nostres dies d’aqueix corrent ideològic i polític que ara rebrota amb el moviments dels indignats i els grups antisistema. La seva radicalització en el medi universitari no està originada per la crisi econòmica que afecta altres sectors de la població sinó per l’ascens en l’espai mediàtic i simbòlic català dels discursos antidemocràtics consentits amb passiva banalitat per la majoria de la classe política i intel·lectual.
La preeminència adquirida per la cultura marxista entre bona part del professorat universitari català ara fa quanta anys, coincidint amb el declivi del franquisme, ha persistit malgrat la progressiva dissolució dels referents electorals d’aqueix signe. Amb el restabliment de l’autonomia s’ha anat produint un distanciament entre aqueixos docents (ascendits en molts casos a responsabilitats acadèmiques) respecte de la societat, especialment el món econòmic i cultural arrelat al país.
La culpabilització d’Occident (analitzada en el cas francès per Pascal Bruckner “La tyrannie de la penitence”, Grasset, 2006), l’acceptació acrítica de qualsevol moviment sorgit al tercer món per antidemocràtic que sigui i l’animadversió envers la pròpia catalanitat han estat els factors que han marcat la lenta però perceptible desconnexió d’aqueix progressisme elitista respecte de la societat que els ofereix aqueixa situació de privilegi. Els universitaris antisistema del 29 de maig que -travestis d’estètica pseudo-proletària- es regiren contra el “capitalisme” (el bar, el pàrquing i qualsevol presència empresarial a les facultats) són el resultat terminal d’aqueix fenomen.
El gruix numèric dels elements antisistema procedents del món universitari és prou important com perquè alguns grups puguin evolucionar cap a noves formes -i més violentes- d’acció ? Del vandalisme a la violència organitzada ni ha un salt qualitatiu que no és pas senzill de donar. Però aquesta possibilitat ha de ser tinguda en compte en aqueixa conjuntura en que l’independentisme català malda per concretar un projecte polític creïble, viable i democràtic per aspirar a la constitució de l’estat català.
A les dificultats intrínseques d’aqueix objectiu històric cal afegir els efectes paralitzants que pot tenir l’eventual aparició de fenòmens violents que poden ser de tres tipus: feixista, gihadista i anticapitalista. La persistència latent de la violència feixista amb erupcions puntuals de baixa intensitat és un factor la reactivació del qual no depèn de l’actuació de l’independentisme català sinó de l’evolució interna del nacionalisme espanyol. La majoria social catalana no és permeable a aqueixos moviments i fàcilment hom pot establir un cordó sanitari per aïllar-los.
El gihadisme té el nostre país com a caserna d’hivern i l’emergència de grups violents juvenils autòctons no és encara una possibilitat real com ja succeeix a França. Només la radicalització de catalans conversos a l’integrisme islàmic pot precipitar aqueixa eventualitat i crear un conflicte intern a la nostra societat. Les possibilitats de reacció social preventiva arribat el cas són limitades. Pel que fa a la violència organitzada de signe anticapitalista és un estadi al qual encara no han arribat els col·lectius que practiquen l’aldarull de carrer.
Quines probabilitats hi ha que aqueix pas s’arribi a donar atès que la llarga durada de la recessió econòmica i social que es viu al sud d’Europa ? Els referents a altres nacions poden servir d’estímul relativament: només a Grècia, on la continuïtat dels grups armats comunistes no s’ha interromput des del final de la Segona Guerra Mundial, aquesta possibilitat és factible a curt termini. A Itàlia, malgrat que el periodista de La Vanguardia Enric Juliana apunta la possibilitat de la reaparició d’un terrorisme de nova generació, la nefasta experiència dels grups armats “proletaris” als anys setanta és encara recent. A Portugal tampoc sembla que puguin reviure els clavells de les “forces populars” del 25 d’abril.
Pel que fa als moviments d’alliberament nacional de caràcter socialista, a Euskal Herria està en curs la desactivació del conflicte armat protagonitzat per ETA. A Galícia Resistencia Galega no és el que va arribar a ser l’Exercito Guerrilheiro do Povo Galego Ceive entre el 1986 i el 1993. A Còrsega els diversos clans del FLNC subsisteixen al marge de la conjuntura de crisi econòmica actual.
Als Països Catalans, el cicle de les organitzacions independentistes que empraren la violència (armada en el cas d‘EPOCA i del FAC, fonamentalment propagandística en el cas de Terra Lliure) va durar trenta anys (1966-1995) i fa gairebé vint que es va cloure per donar pas a les vies exclusivament polítiques. Hores d’ara, no hi ha ni estratègia possible ni prou quadres entre l’independentisme polític que tinguin voluntat i capacitat per emprendre d’utilització de la violència. Hi ha la possibilitat que l’independentisme sigui un component secundari d’un dinàmica anticapitalista “d’acció directa” a l’estil de la “gimnàstica revolucionaria” dels faistes dels anys trenta. Però per consolidar-se caldria que des del conglomerat universitari antisistema sorgissin teòrics, com va ser el cas de l’italià Toni Negri respecte dels grups autònoms, que aportessin un discurs teòric que ara no es preveu. Només l’acció d’agents provocadors pot potenciar, tot manipulant-lo, aqueix fenomen hores d’ara marginal.
Finalment, una sobre-reacció repressiva de caràcter preventiu per part de les autoritats responsables de l’ordre públic pot tenir efectes contraproduents i generar un resultat contrari a la pretesa desactivació d’un nucli organitzat de violència anticapitalista. L’alarmisme de la premsa d’ordre és doncs prematur pel que fa a l’aparició d’un terrorisme d’aqueixes característiques, però els fets ocorreguts han de servir per estroncar la inèrcia d’arrel totalitària del progressisme autòcton. Ja n’hi ha prou de banalitzar els discursos que equiparen liberalisme a feixisme, deslegitimen les llibertats “formals” i resten passius davant l’auge dels altres formes de totalitarisme com l’antisionisme i el tardocomunisme. Aqueixa és la millor manera d’evitar que la violència de baixa intensitat dels aldarulls del 29-M creixi i arrossegui una part dels universitaris polititzats que, orientats constructivament a la concreta prioritat de la independència, podrien ser de gran utilitat al progrés d’aqueixa noble causa.
Post Scriptum, 15 de novembre del 2016.
Avui, Le Monde informa, que un grup grec anticapitalista d’acció armada, Organització d’Autodefensa Revolucionària, ha reivindicat l’atemptat contra l’ambaixada francesa a Atenes del proppassat 10 d’aqueix mes en el qual va resultar ferit un policia. Aqueix fet confirma el parer exposat en aqueix apunt sobre la pervivència a Grècia de grups d’aqueix caire des dels anys seixanta fins a l’actualitat, un cas de continuïtat únic a Europa que pot rebrotar en altres països amb el pretext de l’accés al poder de partits nacional-populistes i l’autolegitimació de la “resistència” popular en nom de l’antifeixisme. A Catalunya aqueix fenomen és ja en marxa i és susceptible de ser instrumentalitzat contra el procés d’independència.
Post Scriptum, 15 de desembre del 2021.
La violència espanyolista és avui una amenaça real. L’espanyolisme polític (Ciudadanos, Vox, SCC) és un producte de l’aparell d’estat i les seves clavagueres qua han activitat també en forma de grups d’acció contra edificis, vehicles i símbols independentistes durant la fase ascendent del procés (2012-2017). Només han passat a l’agressió física en comptades ocasions. Ara dormen perquè la reculada i la claudicació d’ERC, PDECat, Òmnium, Junts per Catalunya els estalvia la feina. Però els poden reactivar quan vulguin per rematar-la. Evitar la ulsterització del conflicte català no està a les mans de l’independentisme, en això discrepo avui, de l’anàlisi d’Ot Bou a Vilaweb: “Ulster”.
Post Scriptum, 25 de març del 2024.
El conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català està en fase de declivi atesa la claudicació dels partits parlamentaris que han renunciat de fet al referèndum d’autodeterminació del 2017 per pactar amb el PSOE l’encaix al sistema estatal. La violència derivada d’aqueixa situació no és previsible que s’incrementi en el futr immediat, si de cas serà del costat espanyolista. En canvi l’antisemitisme desfermat d’ençà l’atac dels gihadistes palestins contra Israel pot derivar fàcilment en atacs contra la comunitat jueva catalana i els “sionistes” que li donem suport, tan per part dels grups islamo-gauchistes com per part dels gihadistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!