Avui hom commemora el dia mundial de la poesia, un gènere que en el passat històric de la nació catalana ha jugat un paper simbòlic de primera magnitud.
Fins a les darreries del franquisme l’apel·alció als poetes catalans contemporanis amb compromís nacional era un acte de profunda significació política. Avui dia, els poetes actuals -i n’hi ha de molt bons- no assumeixen un paper de lideratge moral cap al conjunt de la societat.
Jaume Subirana ha descrit perfectament aquest canvi de referència de la poesia catalana en alguns articles ben precisos. Aquest rol de referència ètica dels poetes l’haurien de representar els polítics que aspiren a encapçalar el projecte de regeneració nacional català, que no pot prosperar mai mentre prevalgui la impostura, el sectarisme i la mediocritat. Els poetes, i en general, els intel·lectuals tenen poc pes en la vida pública del país, com a molt són instrumentalitzats com a prova de credibilitat aparent. Si algun dia recuperen efectivament el paper representatiu dels valors morals de la Catalunya emergent, serà senyal que som en el camí encertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume Subirana s’ha deixat de mencionar un dels poetes catalans més exquisits, Joan Salvat-Papasseit. Encara que morí jove (als 30 anys) i, per tant, pogué escriure poc, el seu llibre “El poema de la rosa als llavis” és realment una obra mestra!
Aquest matí, en els jardins del Palau Robert s’ha celebrat el Dia mundial de la poesia.
El poeta Jordi Pàmias ha llegit aquest esplèndid poema creat per aquesta ocasió.
Bona entrada de primavera plena d’inspiradores paraules.
La poesia
Com el
galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de
fira,
avui, a casa, ens
sedueix
l’encant d’un món
feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a
la porta,
i el silenci convoca
les paraules
perdudes
-com un grapat de
còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira
gebradora.
Amb lent reflux,
tornen llunyanes
cançons de bressol,
ecos
d’elegia, mormols.
Ferit d’enyor, calla
el poeta.
I entreveu, amb ulls
clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni
i de vertigen,
que roda més de
pressa
que els cavallets de
fira.
Ens amenaça el trist
orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la
tècnica.
Però no moren, les
paraules.
Flama en la nit, la
poesia
és saviesa
compartida,
contra l’oblit. I
pura gràcia
d’un art madur:
rigor i joc.