Ahir hi va haver un manifestació a Barcelona convocada amb aquest lema (sense l’interrogant) per Comissions Obreres i UGT, amb presència de les forces que integren el govern tripartit i amb l’objectiu declarat que les conseqüències de la crisi no la paguin els treballadors.
Llegint el manifest elaborat per les dues centrals sindicals hegèmoniques a Catalunya, i alhora puntals de l’ordre estatal establert, no hi sé veure cap proposta de canvi estructural, ni econòmic, ni polític. El passat divendres Salvador Cardús publicava a l’Avui l’article “Crisi i impotència” que acabava així: “El drama és que, mentre els governants espanyols confien que caurà el mannà del cel, als catalans ens costa passar de la consciència de l’abast de la crisi, que la tenim, a la capacitat per gestionar-la, que no és a les nostres mans. Ens falta sentit d’Estat. De fet, en falta Estat”. Aquesta conclusió és a la que no volen arribar de cap manera les centrals sindicals d’ordre i els partits que les recolzen.
Evidentment que mentre no s’assoleix aquest objectiu hi ha mesures a prendre a curt termini, per exemple algunes podrien ser: protegir el sistema català de caixes d’estalvi i evitar la seva absorció pel sistema bancari espanyol, reduir el nombre injustificadament alt d’alliberats sindicals, reduir el nombre de càrrecs de lliure designació i els assessors externs a les administracions públiques, acordar un pacte nacional a l’estil alemany (quan van integrar la RDA) amb limitació de retribucions laborals i guanys empresarials.
Aquestes ( i d’altres mesures de canvi estructural) només són possibles amb lideratge polític nacionalment autocentrat i sentit d’Estat català. No hi ha sortida catalana a la crisi sense prioritzar la qüestió del poder polític per adoptar-les, subordinar-ho a una hipotètica solució espanyola és acceptar la discriminació de què som objecte com a comunitat nacional. Plantar cara a la crisi és plantar cara a l’Estat espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!