Pasqual Maragall amb la seva proposta, no materialitzada, de crear un nou partit després d’abandonar el PSC, va fer que fugaçment la classe política catalana girés els ulls cap a Itàlia. El no nat Partit Demòcrata de Maragall pretenia ésser una formació de nou tipus inspirada en el Partito Democratico (www.partitodemocratico.il).
La idea maragalliana no ha prosperat i ens hem quedat amb el dubte de si, a banda de l’experiència atípica de Ciutadans, és viable un projecte polític de nou tipus alternatiu als partits d’ordre instal·lats al Parlament de Catalunya. Dos anys després de la seva fundació, l’any 2007, el PD italià passa una crisi que pot ser de creixement (en cas de superar-la) o l’avantsala de la dissolució. Walter Veltroni, que l’octubre de fa dos anys va ser escollit secretari general del partit per sufragi directe de totes les persones afiliades a algun dels col·lectius que donaven suport a la nova formació, ha dimitit pels mals resultats electorals obtinguts a les diverses eleccions en que han participat. Però sobretot plega perquè no ha pogut estabilitzar un partit de nou tipus basat en dos eixos: uns principis fundacionals molt generals (europeisme, laïcitat, justícia social…) i l’elecció directa per part dels afiliats de tots els càrrecs orgànics i els candidats electorals.
El propòsit de crear un gran partit, nou de trinca, a partir de la constatació de l’existència d’una massa social crítica amb el sistema de partits existents i amb uns valors comuns susceptibles de ser compartits (rebuig a la corrupció, a la casta de professionals de la política…) no ha sigut suficient per bastir una organització i una línia estratègica. Un projecte dirigit als sectors més dinàmics i modernitzadors de la societat italiana no ha lograt, de moment, aglutinar els col·lectius d’ex-demòcrates cristians i ex-comunistes que han confluït al PD. No han trobat un lideratge similar al que exerceix Umberto Bossi a la Lega Nord, ni tampoc un nucli militant que compacti l’organització sense reproduir esquemes leninistes o dirigistes del tipus que agrada al socialisme espanyol (i català). Dario Franceschini ha substituït Veltroni assumint el repte de provar la viabilitat d’un projecte de nou tipus als ulls dels italians, i d’alguns catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!