Aqueix vespre la junta d’Òmnium Cultural de Tarragona, dins del cicle “La Catalunya que ve”, ha programat la conferència de Miquel Sellarès i Perelló, “Seguretat i defensa nacional de Catalunya”, i han tingut l’amabilitat de convidar-me a fer-ne la presentació.
Una seixantena de persones han assistit a la conferència que ha tingut lloc a la sala dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, al carrer Major de la ciutat en la segona de les xerrades que tenen per objectiu debatre sobre com es preveu que sigui la Catalunya independent. Ha obert l’acte en nom de la junta d’Òmnium, en Josep Cots, que va ser professor del Col·legi Sant Pau als anys de la meva adolescència i del qual servo un bon record ja que ens ensenyava gramàtica catalana fora de les hores lectives.
En primer lloc, vull agrair als organitzadors i al mateix conferenciant que hagin tingut a bé que en fes la presentació sense ésser un coneixedor especialitzat de la matèria. He tingut ocasió, esporàdicament, de coincidir amb Miquel Sellarès en algunes de les múltiples activitats que ha desenvolupar al llarg de la seva dilatada trajectòria com a patriota català -reflectides en el llibre de memòries recentment publicat (“Construint un estat nou”, Angle Editorial, Barcelona, 2014)- i he pogut copsar com la defensa del país ha estat la seva prioritat constant.
Amb Miquel Sellarès, a més, compartim amistat per Israel, un poble admirable i alhora forçat a preservar per damunt de tot la seva supervivència nacional, i per aqueixa causa hem sigut posats a la diana dels
antisionistes nostrats, (aquells que emparant-se en la defensa dels legítims drets dels palestins congrien la complicitat amb tota mena de totalitarismes). Ambdós vam ser assenyalats com a “catasionistes” còmplices d’Israel quan al gener del 2009 el Tsahal va atacar Hamas a la Franja de Gaza.
En segon lloc, amb Miquel Sellarès comparteixo la convicció que al nostre país li cal, si efectivament vol ser un estat, una política de seguretat, defensa i intel·ligència socialment i institucionalment assumida. Des dels càrrecs de govern que ha ocupat, (Director General de Seguretat i impulsor de la modernització dels Mossos d’Esquadra) i des de l’entitat cívica
Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, sempre ha treballat per reinstaurar en la consciència dels catalans que la policia no és una qüestió aliena en mans de les institucions espanyoles.
Estant a Tarragona, no podria deixar d’esmentar l’article d’Antoni Rovira i Virgili, “
L’aptitud militar dels catalans” publicat al periòdic L’Humanitat, portaveu d’ERC, el 27 de juliol del 1937, per il·lustrar el tall històric del 1936-1939 en la relació dels catalans envers l’ofici de les armes.
En tercer lloc, he fet la crítica frontal al progressisme banal i antimilitarista que impregna el discurs d’Arcadi Oliveras i Teresa Forcades que abanderant un
pacifisme abstracte i arbitrari prediquen que el futur Estat Català no tingui exèrcit. Miquel Sellarès ha estat molt contemporitzador amb aqueixos elements -i també amb els dirigents de la CUP que assetgen sistemàticament els comandaments dels Mossos d’Esquadra-. Ha demanat reiteradament fermesa i alhora prudència per culminar el procés independentista engegat, insistint en no caure en provocacions com l’atemptat contra un dels símbols de la catalanitat, el Pi de les Tres Branques, conegut avui mateix.
Miquel Sellarès ha considerat que l’estratègia de la tensió promoguda pels defensors de la unitat de l’Estat espanyol a qualsevol preu xoca amb la sòlida argumentació de les raons en pro de la independència i la normalitat amb la qual la majoria de la ciutadania l’assumeix. I ha sigut del parer que aqueixa voluntat de trencar la cohesió i la convivència social a Catalunya com a mètode per esberlar el moviment independentista té uns límits que no es poden depassar en una societat democràtica al si de la UE.
De la mateixa manera que l’existència de la policia ve imposada per la dels malfactors (i per la tendència universal a oposar-se als interessos col.lectius per satisfer els individuals), així també un exèrcit ve imposat per la tendència universal a fer servir la força per imposar les raons pròpies sobre les dels altres sense esperar a buscar i usar altres mitjans pacífics i dialogants.