Alhora estic amatent a les respostes i els gestos dels aliats espanyols, francesos i progres occidentals en general de les causes internacionalistes més diverses, dels indignats que llegeixen Stéphane Hessel i els seus imitadors espanyols, de l’esquerra tardo-comunista i anticapitalista tan ben acollida mediàticament a casa nostra. I també guaito què diuen els internacionalistes nostrats que no filen prim a l’hora de donar suport a palestins i islamistes diversos en la seva lluita antisionista i anti-occidental encara que emprin mètodes terroristes i propòsits totalitaris. Ara resulta que filen prim desqualificant als independentistes catalans “de dretes”, (els que no compartim les seves impostures), quan no els fa nosa ser còmplices de Hamàs, per exemple.
Post Scriptum, 8 d’agost del 2018.
La internacionalització del cas català és un fet, especialment des del referèndum del primer d’octubre passat i la fallida actuació judicial espanyola en diversos estats europeus. Els catalans exiliats a Europa han rebut la solidaritat de partits nacionalistes d’arreu del continent (com els aplegats a les jornades internacionalistes de Corti) i d’alguns partits d’esquerres (alemanys sobretot). He de reconèixer que, efectivament, Chomsky i Assange han fet costat a la causa del poble català projectant-la en els respectius àmbits d’influència.
En canvi, trobo contraproduent per contradictori amb els principis democràtics que inspiren el projecte de construcció nacional català el suport dels partits llatinoamericans aplegats al Foro de Porto Alegre reunits fa poques setmanes a L’Havana, on han assistit delegats de la CUP, ERC i EUiA que no han tingut ni la dignitat ni el coratge de denunciar els règims fallits i repressius de Nicaragua, Veneçuela i la mateixa Cuba.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salutacions,
Una abraçada desde Altafulla.