Avui fa tres anys que tot escrivint l’apunt d’aqueix bloc titulat “
Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat” em donava de baixa d’ERC després de divuit anys de militància. Els arguments que vaig expressar allavòrens em semblen avui encara plenament vàlids.
Aquella decisió va tenir com a prolegomens els congressos territorials al si d’ERC celebrat al 2008 sense que les candidatures critiques aliades, Rcat i Esquerra Independentista reeixissin enlloc, (llevat de la victòria de la que encapçalava Albert Pereira a la federació regional del Camp de Tarragona). Vistos els resultats, al desembre d’aquell any en una trobada amb Joan Carretero a casa de Xavier Porta, alcalde de Bellver de Cerdanya, aquell va plantejar la possibilitat d’abandonar Esquerra i iniciar un nou projecte polític. Vaig proposar consultar-ho amb Heribert Barrera per saber el seu parer i així li vam exposar en un sopar entre els tres al voltant de cap d’any. El parer del veterà dirigent republicà era que costaria molt obrir-se camí en un panorama de partits molt consolidat, però coincidia amb nosaltres que dins d’ERC no hi havia res a fer a la vista dels resultats del congrés de l’estiu que havia donat la presidència a Joan Puigcercós.
En diversos sopars a la Braserie Flo de Barcelona vam anar perfilant les línies bàsiques del nou projecte alhora que des de la direcció d’Esquerra hom animava als dissidents a cercar la porta de sortida. Els esdeveniments es van precipitar arran de l’article “Patriotisme i dignitat” (signat per Carretero però ideat per Pereira) i l’estrafolària reacció de la nomenclatura republicana, llavors vaig ser el primer en plegar. Tres anys després Esquerra -i Carretero– continuen essent un satèl·lit dels partits d’ordre, abans del PSC ara de CIU. Per la meva part continuo sostenint allò que vaig escriure ara fa tres anys i per això soc a Solidaritat.