Altafulla, diu la llegenda, és vila de bruixes. No n’hi he vist mai cap, però és lloc encisador sobretot a les vesprades.
Vora el castell i les eres hi ha lloc per a les trobades a les nits d’hivern. Terra de frontera, tamarit, és cruïlla de tota mena de gents i pensaments. M’agrada donar-hi voltes abans de trobar-hi els amics qui hi han fet llar i foc. Aqueta nit, com en diem en dialècte tarragoní, al voltant d’una taula amiga hi érem una colla d’homes i dones provinents d’arreu i la nostra llengua comuna era el català parlat amb accents inverosímils.
De vegades, en la intimitat, el pessimisme sobre el futur de la nostra llengua i poble m’aclapara. Temo que el fil de la continuïtat amb allò que deien i la manera com vivien els ancestres s’estronqui. Actuar amb la por al cos o al cap, al subconscient, no condueix enlloc. Quan li confessava aquestes temences al meu amic israelià Ehud, ell em responia que pels jueus cada matí esvaeix els fatalismes de la nit anterior. Des d’aleshores, quan el desànim sobre el futur col·lectiu em sotja, recordo les seves paraules i no podent compartir la seva fe, m’agafo a les nostrades bruixes d’Altafulla.
Amb les meves filles llegim moltes nits un conte que pasa a Altafulla que es diu “el gat negre” i que precisament parla de bruixes i encanteris.
Mentre anem passant les nostres històries i tradicions de generació en generació sobreviurem, altra cosa és reexir en els nostres ahels d’anar més endavant però sobreviure sens dubte sobreviurem.