Ho ha anunciat avui mateix la portaveu del govern espanyol, però era previsible: l’Estat no permetrà cap consulta sobre qualsevol tema d’interès nacional pels catalans,
ni s’avindrà a cap mena de pacte fiscal per resoldre el finançament de la Generalitat.
El Partido Popular exerceix el poder de dominació política que la Constitució espanyola li permet i incrementa l’espoli fiscal sobre els Països Catalans sense cap mena d’escrúpol. Avui mateix hom ha pogut assistir a la demostració practica amb l’aprovació al parlament de les Illes Balears de les reformes legislatives que devaluen la llengua i castellanitzen els topònims. Al nostre país el conflicte l’atia l’Estat i els seus col·laboradors autòctons amb la
fatxenderia pròpia dels qui se senten abusivament forts. Com reconeix el president Pujol, Espanya se sent vencedora final en el combat per dissoldre i assimilar els catalans. I els fets, de moment, els donen la raó ja que per part catalana ni les institucions polítiques ni la majoria dels partits hi ha una resposta a l’alçada del repte que des de Madrid llancen conscients d’aqueixa incapacitat.
És hora de demanar que pensen fer CIU i ERC, ara que la seva aposta pel pacte fiscal es un fracàs anunciat. També cal preguntar a PSC i ICV fins quan mantindran la seva inhibició constant a l’hora del conflicte Espanya-Catalunya. I, evidentment, cal autoexigència i sentit de la responsabilitat als independentistes per encarar amb encert i credibilitat la via cap a l’Estat català. Insistir en la passivitat actual o en la ficció de gradualismes inviables nomes condueix a la desestabilització interna de la societat catalana atesa la degradació de les condicions de vida i de treball a les quals la dependència ens aboca. Es l’hora del sentit d’estat, català, dels actors que vulguin i puguin sostenir el conflicte amb l’ordre estatal bunqueritzat rere un sistema de dominació pensat per a ser inaccessible a les reformes provinents de la perifèria.