Jaume Renyer

Joan Ferran acaba de declarar a una entrevista que li han fet a “E-notícies”, el proppassat 19 d’aquest mes de març, que “TV3 ha de ser nacional, no nacionalista”.

Incidint en la doctrina dels socialistes catalans basada en diferenciar entre catalanisme i nacionalisme, teoritzada per Ernest Lluch ja fa deu anys, Joan Ferran l’aplica per justificar la degradació de la catalanitat autocentrada dels informatius de TV3 i promoure l’espanyolització simbòlica i de continguts, com si d’un exercici de normalització es tractés. Eacute;s un plantejament fals, però que ha esdevingut mediàticament hegemònic malgrat estar farcit d’impostures que distorsionen la realitat de la dependència econòmica i política del nostre país.

Dissortadament, alguns personatges referencials de l’independentisme contemporani han adoptat -amb una finalitat distinta i lloable- el llenguatge políticament correcte de substituir nacional per nacionalista, atribuint a aquest darrer connotacions negatives que aquesta noció té en altres contextos europeus. Així, Josep Lluís Carod va oferir una conferència el novembre passat que duia per títol “Adéu al nacionalisme, Visca la nació”, o Miquel Sellarès seguint la corda del primer va substituir la capçalera de la publicació que dirigeix “Debat Nacional (ista)” amb el reduccionisme que exhibeix a partir del número 39.

No comparteixo aqueix capteniment, perquè no hi ha moviment independentista amb possibilitats d’èxit sense concepcions sòlides, i ben pròpies, que no només venen donades per la terminologia que hom empra sinó per les actituds que exterioritzen. I adoptar una terminologia que coincideixi amb els referents ideològics dels adversaris no és precisament el millor camí.  Sostinc la necessitat de continuar apel·lant el nostre moviment d’alliberament nacional amb el concepte nacionalista perquè és equivalent a independentista o patriòtic. Sense nacionalisme no hi ha nació.

Post Scriptum, 22 de març del 2022.

Dissortadament, s’ha imposat en l’espai públic el rebuig preventiu al nacionalisme, un cas de capteniment col·lectiu inèdit a Europa. Ni els intel·lectuals orgànics d’Esquerra ni els seus dirigents, principals promotors d’aqueix desfici, són capaços de concretar les virtuts superadores del postnacionalisme que prediquen respecte de la qüestió clau que te plantejada l’independentisme català: en quins valors i amb quina estratègia hom cohesiona el poble català per sostenir el conflicte i assolir la ruptura respecte de l’ordre estatal espanyol dominant ? Sense plantejar-se la resposta a aquestes qüestions, Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, en un assaig mancat de substancialitat (“L’obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme”, Pòrtic, Barcelona, 2019), han insistit en negar el nacionalisme català, negant també el conflicte amb l’integrisme espanyol i desdibuixant la independència com a objectiu polític. Vicent Partal ha rebatut reiteradament l’absurda deriva d’Esquerra contra el nacionalisme amb sengles editorials a Vilaweb: “El nacionalisme no empetiteix l’independentisme català ni les seues organitzacions. Ans al contrari: l’independentisme és l’apropiació final del nacionalisme pel nostre ‘tercer estat’, un retorn a l’origen del fenomen, especialment enriquidor i potent. Voler enfrontar el nacionalisme amb l’independentisme és d’una indigència política, però també i sobretot d’una indigència cultural esfereïdora” (Vilaweb, 26 de febrer del 2019).

Tots els corrents d’opinió que coincideixen, amb major o menor intensitat, a negar el lligam entre els aspectes socials i nacionals de la realitat política catalana tenen com a objectiu comú la defensa de l’ordre per davant de la llibertat, del dret formal per sobre de la democràcia, de l’estat contra el poble. El nacionalisme no és, com es vol fer creure des dels mitjans de comunicació addictes a l’ordre establert, una problemàtica deslligada de les relacions de poder dins d’una societat. Ben al contrari, el nacionalisme espanyol es l’element cohesionador dels sectors que exerceixen l’hegemonia social i política que l’Estat representa (i que aplega també l’adhesió de la població que no participa dels rèdits però se sent identificada amb les representacions mítiques d’aquest). El nacionalisme català és combatut des de tots els poders pel seu potencial aglutinador d’una majoria social amb unes necessitats socials, culturals contradictòries amb les prioritats imposades per l’ordre estatal i intenta articular alhora un discurs social i nacional, mentre que des de l‘espanyolisme s’intenta desvincular ambdós aspectes. També des del tardoautonomisme que es vol integrador de la “Catalunya sencera” que predica el president Aragonès hom es contraposa envers l’independentisme actuant de mur de contenció de tota represa al marge dels partits catalans addictes a l’ordre estatal espanyol.