Amb el títol de “mirant cap a llevant” vaig publicar fa dotze anys (a una revista d’Esquerra Republicana del País Valencià) la meva primera reflexió sobre Israel i el conflicte que l’envolta des del seu naixement com a Estat.
Avui, tenia previst tractar un altre tema en aquest bloc diari on aboco les meves opinions personals sobre una munió de temes, però no puc defugir parlar de l’atac de la marina israeliana contra “la flotilla de la llibertat”, les dissortades vides que s’hi han perdut i les previsibles -i tràgiques- conseqüències que el cas tindrà a mig termini (o abans).
En primer lloc, les autoritats israelianes hauran de donar explicacions atès l’impacte mundial que té tot allò que fa Israel (cosa que no s’escau quan es tracta d’un altre Estat), i cal demanar als altres estats implicats (cas de Turquia) que també expliquin quin ha estat el seu comportament en els prolegòmens i -sobretot- les conseqüències que s’anuncien.
En segon lloc, cal tenir en compte que un els dramàtics esdeveniments d’aquesta matinada són només un episodi en un conflicte que -tot sembla indicar- entra en una nova espiral de violència. I en tercer lloc, cal estar amatents a la creixent interiorització que es dóna a la societat catalana d’aquest conflicte, en principi extern, però sobre el qual es projecten tensions endògenes.
Post Scriptum, 31 de maig del 2020.
Avui fa deu anys de l’assalt de les FDI al vaixell turc Mavi Marmara que intentava trencar el bloqueig de Gaza i que acabà amb una desena de pro-palestins morts i nombrosos ferits. Erdogan ho va utilitzar per atacar encara més Israel però sense arribar a trencar relacions diplomàtiques i l’estat hebreu va pagar una indemnització als familiars dels difunts. Avui, a Israel la premsa no se’n fa gaire ressò de l’aniversari, excepcionalment el digital francòfon LPH.info reprodueix el testimoni d’un dels escamots del Tsahal que va participar-hi.
Post Scriptum, 31 de maig del 2022.
Gallia Lindenstrauss i Remi Daniel, són els autors del report publicat a l’INSS Insight No. 1323, May 25, 2020, The Ships that Scuttled Turkey-Israel Relations: A Decade since the Flotilla Incident.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les autoritats d’Israel ja han donat les explicacions: els 700 cooperants eren d’Al Qaida però no ho sabien. En resum: passen de tot i van a la seva. És un estat terrorista i se’n fot de l’opinió mundial.
Tens raó que Israel té un impacte mundial cosa que no s’escau quan es tracta d’un altre Estat”. De fet qui més ha protestat, Turquia, du 40.000 morts a Kurdistan a les seves esquenes en 25 anye enmig d’un silenci general.
Horrible. Un ja està cansat que en aquest conflicte, el que menys importi són les consequències per els pobles. Al meu parer, l’aliança de la guerra ha sortit reforçada de uns fets que de segur podrien haver anat de un altra manera, i no sé si era això, el que es desitjava.
1) La situació humanitària a Gaza no únicament es responsabilitat d’Israel, tractada com a força ocupant (es veu que a distància) pero sota la fèrula efectiva de Hamàs. El bloqueig doncs, es de doble sentit i això, a alguns solidaris amb el poble palestí sembla importar-los un rave, perquè en realitat l’humanitarisme, també es utilitzat com a arma estratègica.
2) No comprenc, a aquestes altures una solidaritat “per sé” a “qui lluita”. Suposo que la justificació està en l’imaginari construit de fa temps, sobre els suposats “interessos” de Israel. Avui cal fer-se la pregunta “perquè es lluita”, i no senzillament formar part de una trinxera. Israel té sobre el cap del seu poble, unes amenaces que cap poble europeu suportaria sense rebentar. No cal dir que si nosaltres tenim la nostra memòria històrica, ja podeu imaginar la del poble d’Israel i aniria bé pensar-hi, en nom de la veritat i la realitat. Els “solidaris” doncs, fan trampa: no plantejen cap sortida a la situació, actuant sobre el terreny amb intervencions humanitàries que deixen als partidaris de la destrucció d’Israel, la definició de l’estratègia política. No conec actuacions solidaries que reconeixin sobre el terreny, la necessitat de l’existència de dos Estats deixant únicament a iniciativa de les parts, aquesta necessitat, de manera que no es participa activament en el front de la Pau que dembla deixar-se únicament en mans diplomátiques sense prou recolçament popular. Es més, quan rasques una mica en les possibles sol.lucions políitiques i estratègiques a la situació de conflicte, es solen plantejar abstraccions o fins i tot, el vell programa de un sol Estat amb dues nacionalitats, que amaga en realitat la destrucció de l’Estat d’Israel. Aniria bé, que l’associacións com Cultura, Pau i Solidaritat hi pensésin, més enllà de cobertures volgudes o involuntàries, a determinats programes polítics.
3) Es inconcebible que hi hagi una intervenció militar en un vaixell farcit de militants, suposadament pacifistes, pero enmarcats en una estratègia de confrontació. Els militars, sense reraguarda, com tindria qualsevol intervenció antidisturbis del món, es despenjen sobre el vaixell i es produeix el pitjor. En aquest aspecte l’acció de l’exercit sembla respondre més al propi consum intern d’Israel, que a una acurada evaluació de la situació i les consequències. Es inconcebible que qui va decidir aquesta actuació i els polítics que hi donàven cobertura, no responguin per aquets fets, que evidentment, donen ales al front de la guerra.