De fa uns quants anys, massa, el mes de gener m’és especialment difícil de passar a causa dels mals tràngols que reiteradament s’hi congrien. No me’n planyo, car el lament no serveix de res, sinó que els encaro obertament mirant d’extreure’n aprenentatges en el terreny polític i personal.
Recapitulant els episodis de la dissort, el 26 de gener del 2004 el diari ABC esventava a primera pàgina els contactes entre ETA i ERC. Dos dies més tard, El País afegia al nom de Josep-Lluís Carod el meu propi com un dels participants a l’encontre. Personalment era conscient d’aquest risc (i d’altres de més greus) quan tres anys abans vaig acceptar de participar en aquesta iniciativa, però quan els efectes col·laterals d’un esdeveniment com aquest t’afecten directament costen de passar. I més quan, a diferència de Carod, no tenia una família que em donés suport (només l’acolliment de Gemma, la meva companya aleshores). Durant anys les visites intimidatòries,
les amenaces cada cop que hi havia un atemptat mortal de l’organització armada basca, sovintejaven.
Tres anys més tard, una altra mena de campanya difamatòria es girava en contra meva al voltant del gener -al desembre del 2007, concretament-. El factor desencadenant era
la reclamació de primàries per escollir el cap de llista a les eleccions espanyoles del 2008 per a la circumscripció de Tarragona. Aleshores ja havia plantejat
obertament la meva crítica a l’estratègia d’Esquerra i era coneixedor que la reacció del clan de l’avellana (Benach, Bargalló, Aragonès i altres) seria la desqualificació personal i pública.
I així va ser, finalment
no hi van haver primàries. Vaig mantenir l’esforç per corregir el rumb d’ERC mirant de bastir una alternativa de relleu a la direcció però va resultar un esforç malaguanyat: Esquerra insisteix en un declivi que encara no ha tocat fons.
Al desembre del 2009, els antisionistes nostrats feien una performance de les manifestacions islamistes habituals als països àrabs (amb la participació estel·lar d’un encaputxat armat i del conseller d’Interior
Joan Saura). El motiu aparent era expressar la solidaritat amb la causa palestina, el motiu real era clamar per la destrucció de l’Estat d’Israel. Els contra-reaccionaris locals que adornen aquests actes de fe de tall inquisitorial brandaven les imatges de sis “catasionistes”, (Rahola, Bassat, Villatoro, Sellarès, Culla i jo), col·laboracionistes del presumpte “genocidi” que estava cometent l’exèrcit israelià a Gaza. Va ser un gener distret, també.
L’any passat, el 2010, havent estat escollit tres mesos abans membre de la junta directiva de Reagrupament Independentista em vaig trobar entre els quatre escollits que Joan Carretero i els seus acòlits assenyalaven com a causants de la seva dimissió-trampa. El
to de les injuries va superar el desplegat pel clan de l’avellana tres anys abans (tot i que molt més perillós que les amenaces gihadistes). El resultat fou
la degeneració del projecte inicial de Reagrupament i el fracàs conseqüent d’una iniciativa absolutament necessària pel moviment independentista en aquesta conjuntura històrica.
El gener d’enguany tampoc no ha estat del tot pacífic, però allunyat del brogit polític dels anys anteriors, una perspectiva des de la qual miro d’observar els esdeveniments i interpretar-los, fent autocrítica si cal. Però vist en perspectiva i malgrat tot, continuo considerant que els contactes amb ETA s’havien de fer com a acte de sobirania en clau catalana, que la democratització interna d’Esquerra era un element imprescindible per la seva reorientació estratègica, que la defensa d’Israel és una de les causes més nobles que hi ha, i que Reagrupament podia haver estat un projecte emergent i no
la carreterina que ha acabat essent.
Post Scriptum, 31 de gener del 2012.
Enguany l’atzagaiada del gener m’ha arribat via Diari de Tarragona, l’aparell d’agitació i propaganda de l’espanyolisme provincià tarragoní. El fet és que en dugues tongades, els proppassats dies 13 i 14, aquesta gentola em situa com a protagonista d’una intriga de palau per enderrocar al director d’Innova, Josep Prat. Signat per Josep Cruset, el divendres 13, apareix l’article “Trasfondos de una dimisión” del qual reprodueixo aqueixos dos paràgrafs: “A raíz del caso y de la pública y conocida ideología independentista de Renyer, muchos ven su sombra en la labor de oposición de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), azote de Prat e Innova”. L’altre diu el següent, “Y una última perla conspirativa. Me aseguran que entre los amigos y admiradores catalanes del Estado de Israel, grupo que en Reus reúne a numerosas e influyentes personas, también encontraríamos a un periodista que publica artículos sobre polémicas sanitarias en el Diari de Girona”. O sigui, una conspiració separatista-sionista.
L’endemà dissabte 14, el mateix diari reblava el clau amb el propòsit de desprestigiar-me professionalment fent aparèixer en portada la “notícia” segons la qual l’alcalde de Reus -Carles Pellicer- havia enviat una carta al secretari instant-me a complir l’horari laboral. A les pàgines interiors el corresponsal a Reus subtitulava “las relaciones entre el equipo de gobierno y el secretario del Ayuntamiento echan chispas.”.