Manuel Cruells i
Josep Armengou escrigueren a meitat dels anys seixanta dos opuscles amb idèntic títol,
el silenci de Catalunya, responent a la fatxenderia d’un intel·lectual orgànic del franquisme, Julián Marías, que acabava de publicar “Consideración de Cataluña” (Editorial Aymà, 1966), un exemple del supremacisme espanyol.
El poble català, ni llavors ni ara, pot expressar la seva voluntat democràticament sobre el nostre futur col·lectiu. Nosaltres som la veritable majoria silenciada, no pas la “majoria silenciosa” presumptament espanyolista a la qual apel·len des del govern espanyol per tal de deslegitimar les mobilitzacions cíviques independentistes.
Així ho canta Raimon: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. Un silenci “que la gent romprà”, vaticina amb encert. Mai com ara, des de fa tres-cents anys, la nostra remor pot esdevenir clam, un mateix clam a València, a Mallorca, a Fraga i a Perpinyà, així com a Barcelona. L’àmbit nacional de Països Catalans de la reivindicació independentista és el millor antídot per a les falses terceres vies.