“Terra fonda”, de Lurdes Malgrat, Cossetània Edicions, Valls, 2008.
Aquest vespre Lurdes Malgrat ha presentat el seu segon llibre de poemes a la Llibreria de la Rambla, a Tarragona. Conec la Lurdes de quan era l’encarregada de projectes a l’editorial tarragonina Arola Editors, ara farà vuit anys. Domina tots els camps de la creació literària: la narrativa, la poesia, el conte i aquest bagatge li permet ésser dirigir l’Escola de Lletres de Tarragona on ensinistra els autors novells. Sense ser un entès en poesia crec que amb aquesta obra, Lurdes Malgrat, lleidatana d’origen i tarragonina d’adopció entra en l’etapa de la maduresa creativa, ara que té a tocar la quarantena i un públic fidel -com avui s’ha demostrat- que espera els fruits de la seva creativitat.
“La terra és una experiència i un convit. El punt de partida i el punt de retorn. Un recorregut per la història personal i la col·lectiva on el paisatge i el jo poètic es fusionen fins a esdevenir indestriables. Una poesia que va més enllà del pur lirisme i se submergeix en la construcció conceptual a través de la imatge poètica” -així resumeix el contingut de l’obra la contraportada-. Vet aquí una mostra de l’estil de l’autora, en una tria ben escaient -al meu gust- en aquest vespre tempestuós:
“Avui em ve de gust la intimitat de casa meva,
la bellesa amb què a poc a poc vesteixo la meva llar,
i el silenci, aquest llarg silenci de la pau.
Avui em ve de gust la petita flama encesa
dins la pedra de sal que expandeix una aurèola lleu
de posta hivernal, en record d’una altra flama
que m’empara com un talismà sense extingir-se mai.
Avui em ve de gust la teva veu enmig d’aquesta pau
que m’abraça i que és la calma d’un esperit commòs.
Sé que no vindràs amb un altre temps a la meva porta,
ni arribaran les mans als meus ulls com un vol de papallones,
ni els teus llavis em resseguiran continguts la silueta de la carn,
ni les paraules m’acaronaran amb el teu hàlit sagrat;
però la flama de la pedra continua fluctuant entre el taronja de la sal
i ens penso com dues flames enlairades enllepolides de la llum
que irradien lleugera en aquest espai comú
que només l’ànima sap trobar més enllà de la matèria.
Avui em ve de gust una petita flama, senzilla,
en un canelobre de sal.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!