“La columna Macià-Companys”, de Francesc Xavier Hernàndez Cardona i David Íñiguez Gràcia, Fundació Irla, Barcelona, 2008.
Aquest llibre omple un buit en la historiografia especialitzada en la guerra del 1936-1939 ja que unitats militars catalanes han estat poc estudiades en comparació a les creades per la UGT, la CNT o el PSUC. Està molt ben documentat, amb abundant suport gràfic i amb el testimoni extraordinari de Víctor Torres, antic comissari de la columna, però arriba massa tard per acompanyar el merescut reconeixement que ERC, i l’independentisme en general, hauria d’haver ofert als supervivents d’aquesta unitat combatent. En tot cas, reflecteixen l’esperit de lluita i el coratge de les generacions de patriotes que ens han precedit.
La columna Macià-Companys es va integrar a l’Exèrcit de la República esdevenint la 132 Brigada Mixta,i malgrat la seva combativitat els comandaments induits per la creixent pressió del PCE van menar una política de neutralització dels seus oficials tot diluint el caràcter català. Vaig escoltar per boca de Josep Munté Rodríguez com va anar el consell de guerra sumaríssim al comandant Blàvia a València el novembre del 1938, que va salvar la vida “in extremis” per la mediació de Lluís Companys davant Juan Negrín. El llibre tracta el cas de passada a la pàgina 199 lligant-lo amb la mort de Robert Torres-Picart, com a exemples de la persecució “perpetrada en alguns casos per comissaris catalans comunistes i també per militars espanyols anticatalans”.
L’esforç de guerra català en el període 193-1939 fou enorme: creació d’unitats militars pròpies com el regiment pirinenc número 1, la mateixa columna Macià-Companys o l’Escola de Guerra. Els catalans integraren el major contingent de combatents a la batalla de l’Ebre i foren també nombrosos en altres fronts. Malgrat aquesta realitat des del govern republicà de Negrín i per part de destacats dirigents de l’esquerra espanyola s’acusà, més o menys veladament, a Catalunya de no contribuir prou a enfortir l’exèrcit de la República, fet que provocà la resposta indignada de Rovira i Virgili en el seu discurs de cloenda durant el congrés d’ERC del juny de 1945.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!