“La Iglesia contra la República Española”, de Josep Maria Llorens, volum editat pels seus amics, a l’exili francès el 1968.
Josep Maria Llorens i Ventura, (Tarragona, 15 d’abril de 1886 – La Bastida -Occitània-, 11 de maig de 1967), fou un sacerdot tarragoní que dedicà la seva vida a l’esglèsia catòlica, a la música i a la catalanitat. Sobrevisqué a la guerra, sempre en territori republicà, salvaguardat de les repressàlies anticlericals per l’estima popular i s’exilià l’any 1939, passant pels camps de concentració francesos fins que fou acollit per la diocèsi de Montalban. Retirat a Labastide, hi finà havent escrit dos llibrets editats postumament: “La meva Tarragona”, publicat a Andorra l’any 1970, i “La Iglesia contra la República Española”, aparegut l’any 1968 en castellà (traduït per ell mateix del català, tal i com consta a la portada del llibre).
La singularitat del personatge requereix per sí mateix un estudi més aprofundit, però la relectura (i si fos possible la reedició) de l’obra mereixen una menció d’honor en la memòria del poble català, que fins ara li ha estat negada. Només l’Ajuntament de Tarragona, per decisió expressa de l’alcalde Josep Miquel Nadal, l’any 1990 s’avingué a reeditar “La meva Tarragona”, (Edicions del Mèdol), amb un pròleg que hi vaig afegir en tant que president de l’Associació Xavier Romeu, entitat coorganitzadora dels actes commemoratius del cinquantè aniversari de l’afusellament del President Companys.
El llibre (encara es pot trobar als prestatges de la Llibreria de la Rambla de Tarragona) és un relat personal, sense pretensions historiogràfiques, de les seves observacions sobre els esdeveniments de l’etapa republicana i la guerra. Especialment agudes em semblen les seves reflexions sobre la personalitat del cardenal Gomà, i la seva contraposició amb el també cardenal Vidal i Barraquer. Isidre Gomà, fill d’un pagès hisendat de La Riba (habillat a la manera tradicional del Camp, segons Llorens), home pulcre en el vestir, d’aquells capellans que “s’escolten” els sermons que ells mateixos fan, corpulent (feia gairebé metre noranta d’alçada), intel·lectualment mediocre: “La vanidad, el pundonor, la vanagloria, cuentan quizá ante los hombres. Y aún no todos. Pero no cuentan ante Dios”, (pàgina 103) afirma l’autor. Gomà era de tracte distant, el seu objectiu a assolir a qualsevol preu era arribar a ésser bisbe: “Gomá, hijo del catalanísimo Campo de Tarragona, fue, hasta su muerte, un anticatalán”, (pàgina 105).
Aquesta animadversió sense pietat contra la pròpia comunitat d’origen és característica dels conversos a les causes alienes al preu de la traïció. Es dóna sovint entre els pobles sotmesos, significativament entre els catalans que saben que per a triomfar segons les regles del poder establert s’han de mostrar de l’única manera que hi són admesos: el català anticatalà. Des d’aquest punt de partida s’expliquen moltes actituds col·lectives en els darrers decennis de la nostra vida nacional, i l’obra de Llorens abasta altres aspectes interessants, però aquest que singularitza el tombant anticatalà del clergat autòcton en el moment de la guerra resulta d’una rellevància històrica cabdal que mereix ser reinterpretat, posat al dia i divulgat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!