Joan M. Ferran Oliva és l’autor del llibre “La Constitució catalana de L’Havana”, publicat per Pagès Editors, Lleida, 2004. D’aquesta obra en vaig redactar el pròleg que reprodueixo a continuació.
L’any passat vaig tenir l’oportunitat irrepetible d’assistir a l’Havana als actes commemoratius del setanta-cinquè aniversari de l’aprovació del projecte de Constitució Provisional de la República Catalana en el decurs de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català celebrada a la capital cubana l’any 1928. Els dies 1 i 2 d’octubre d’aquell any, Francesc Macià i Ventura Gassol presideixen les sessions que es desenvolupen segons l’ordre del dia preparat per Josep Conangla i Fontanilles. Per a mi, va ser un honor participar al costat de Jordi Oller i Joan Ferran, president i vicepresident de l’entitat organitzadora de la celebració, la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, en l’acte, solemne i digne, en el qual ens vàrem aplegar unes dotzenes de catalans i descendents per homenatjar aquells patriotes que van esforçar-se per dibuixar com havia de ser el sistema polític d’una Catalunya en llibertat.
Sóc militant independentista des de ben jove i no he tingut la sort de sentir gaires vegades la satisfacció íntima que produeix saber-se copartícep d’un acte efectiu d’afirmació nacional. De mals tràngols i decepcions n’he passat molts i per això precisament revisc amb joia el record preuat de les jornades viscudes a l’Havana. Em queien les llàgrimes aquella tarda de l’1 d’octubre de 2003 quan, dempeus, tots els assistents cantàvem “Els Segadors” i l’himne cubà a la sala d’actes de la Societat de Beneficència i no era l’únic que no podia contenir l’emoció. Havíem parlat dels avantpassats arribats des d’una pàtria catalana, llunyana i oprimida, a la joia del Carib sota domini espanyol. Un cop començada la lluita per la independència de l’illa molts catalans lluiten amb els mambises des de posicions clau, com és el cas de Josep Miró Argenter que és el cap d’Estat Major de l’exèrcit insurgent, i des de primera línia de combat, com ho testimonia el matxet de l’avi de Jordi Oller exposat en la sala noble del casal de la Societat. Entre els descendents de catalans presents en l’acte hi havia curiositat per saber quelcom de la Catalunya actual, que apareix als seus ulls com una esperança. Hi percebia una catalanitat viscuda amb autoestima, amb normalitat col·lectiva, que em sobtava, acostumat a conviure a contracorrent amb l’autoodi i la inhibició nacional que es difon diàriament des dels media i les elits polítiques i econòmiques que fan negoci amb la nostra dependència.
Em vaig emocionar en llegir els articles de la Nova Catalunya, la revista fundada el 1908, en la qual vaig trobar un creuament de cartes, l’any 1928 entre Conangla i Manuel Aznar, director del Diario de la Marina (espanyola, “por supuesto”) i avi de l’actual cabdill del PP en les quals el primer escrivia: “Qué más quisieran los separatistas catalanes que poder dialogar serenamente acerca de sus convicciones con españoles reflexivos y comprensivos !. Pero ya lo decía usted, !son tan pocos los españoles de esa clase!. Usted no puede citar sino alrededor de una docena. Y por cada acento amable de comentaristas hispanos sobre el problema catalán, !cuanta acritud sistemática y cuán reiterada, de la inmensa mayoría de las plumas españolas!”. Semblen paraules escrites avui.
Les paraules de Joan Ferran també són d’avui i ens parlen des de Cuba de les esperances col·lectives dels catalans que, a banda i banda de l’Atlàntic, no renuncien a la llibertat. Estan escrites amb el rigor d’un economista i amb la passió d’un patriota. Ens donen testimoni de l’esperit col·lectiu que impregnava la comunitat catalana de Cuba quan Macià va visitar l’illa i que encara perdura en la memòria dels seus descendents. Ho vaig constatar xerrant en llargues i plàcides sobretaules amb ell mateix i amb Jordi Oller, Lola Rossich i Marta Brenson. També em vaig encisar amb l’encant de la terra cubana i la seva gent, les seves formes de vida i la seva ideosincràsia tan particular i tan atractiva i vaig comprendre fins a quin punt l’estimen malgrat les dificultats quotidianes. Una colla de gent de la terra ens hem confabulat per fer possible aquest llibre de l’amic Ferran, ell ens esmenta en la seva introducció i li ho hem d’agrair; però encara més hem de fer-ho per la seva contribució a refer els lligams entre les generacions d’ahir i d’avui i entre catalans de Cuba i de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!