“L’òmnibus de la mort: parada Falset”, de Toni Orensanz, Ara Llibres, Barcelona, 2008.
El llibre del periodista Toni Orensanz sobre les execucions de civils a Falset per part d’elements de la FAI, el setembre del 1936, es pot llegir gairebé com una novel·la d’intriga, com una anàlisi psico-sociològica dels autors i els inductors de la matança, i finalment, també com una aproximació històrica als fets. La guerra civil al Priorat i la Terra Alta va tenir un impacte traumàtic de tal envergadura, atesa les reduïdes dimensions de les poblacions afectades, que les seves reminiscències arriben fins als nostres dies. Com a exemple, arran de l’intent de cop d’estat del 23-F del 1981 hi va haver elements franquistes que es van mobilitzar per si calia el seu concurs cas de triomfar Tejero, Armada i els seus còmplices.
Orensanz tracta un tema poc conegut des d’una perspectiva diferent a la franquista com és la repressió menada pels elements anarquistes a fi d’implantar el comunisme llibertari ( o més vulgarment, el mite de “la repartidora”). L’odi social té noms i cognoms en aquest pobles de la Catalunya pobra d’aleshores (tot i que l’autor n’oculta el del subjecte principal per evitar el xoc amb els seus descendents, coneguts seus i residents a Falset mateix). Per contra el fil de la narració és la investigació per descobrir la personalitat del cap de la “Brigada de la muerte”, Pasqual Fresquet Llopis, faista del barri de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un dels feus de l’anarcosindicalisme dels anys trenta. La repressió a la rereguarda republicana entre juliol del 1936 i maig del 1937 és majoritàriament obra dels anarquistes i falta encara un estudi interpretatiu d’aquest fenomen que ja està exhaustivament documentat pel que fa als aspectes quantitatius. Per exemple, Orensanz cita de passada que un del capitostos de la FAI, Dionís Eroles fou jutjat per les autoritats republicanes per l’assassinat massiu de membres d’una ordre religiosa que havia pagat un rescat econòmic quantiós per salvar-los. Realment aquest cas no va passar de la fase d’instrucció i el judici no es realitzà mai. Eroles tenia una presó particular, cobrava rescats i executava els seus hostatges, i no era l’ùnic. Ho vaig documentar en el meu llibre “Jaume Cornudella Olivé: un home del silenci”, Pagès editors, Lleida, 2001.
Finalment un asepcte frapant del llibre és que Orensanz parla de la participació de familiars seus en els fets que narra, circumstància que és excepcional en un país en el què la memòria familiar ha optat per l’ocultació i el silenci. La memòria col·lectiva es basa en la suma de les memòries particulars per molt dura que sigui la realitat que calgui assumir. I a casa nostra som lluny d’adoptar generalment aquesta actitud, potser en part per això les ferides de la guerra són encara mal curades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bé el comentari i aquest llibre que descobreix.
Jo faig servir la idea de Memorial Obert de la Guerra d’Espanya, per la veritat, de totes les veritats en sortirà la veritat.
Quan serà que els botxins i còmplices perdonaran les víctimes ?
Tips de parlar de Països Catalans i quan salta el cas de la fossa comuna del cementiri de València, i uns anys abans quan les beatificaions de frares monges i capellans asssassinats a València el 36, penses i dius: Com va ser la guerra a València ? Va ser com a aquí ? Perquè no en sabiem res ?