Jaume Renyer

“Fets d’armes dels catalans”, Servei de Cultura al Front, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1938.

Aqueix diumenge pel maté papallonejant pel mercat d’ocasió a la plaça de la Seu de Tarragona, ha caigut a les meves mans un exemplar d’aqueix llibret que hom lliurava als soldats catalans de l’exèrcit republicà tot remembrant un conjunt d’episodis bèl·lics de la Història de Catalunya: des de la llegenda de Guifré el Pilós, l’expedició a Sicília o la reconquesta i defensa de Buenos Aires. Tot seguit reprodueixo l’epíleg titulat “La lluita eterna:

Catalunya viu, actualment, una altra hora de lluita i de combat. De nou està en peu de guerra, amb tota la potència i l’ardiment del seu esperit irreductible. Lluita amb decisió, perquè sap que en la contesa s’hi juga el futur dels seus fills i el triomf dels ideals suprems de Llibertat i de Justícia, els quals ha defensat en tot moment de la seva existència històrica. Combat per ella mateixa i pels altres pobles hispànics, per deslliurar-se, conjuntament de l’opressió i de la tirania dels militars traïdors i de la invasió estrangera; per tal de forjar un demà comú de fraternitat, un demà millor de col·laboració, de treball i de pau.  

Catalunya no provocà la contesa. Fou directament abocada a la lluita per l’agressió traïdora. El 19 de juliol del 1936 veié les forces d’un exèrcit en rebel·lió prendre les places, els carrers i els edificis de les ciutats catalanes. I enfront de la il·legalitat que pretenia imposar-se per les armes, el poble reaccionà en flama viva, i, en escomesa heroica, aconseguí de batre i de reduir la facció armada i de conservar les seves llibertats.

En el primer pas cap a la Victòria. Dies més tard, catalans sortiren en allau cap a Aragó i aconseguiren rescatar del domini facciós bona part del territori aragonès. D’altres, en remptativa arriscada, arribaren a posar peu a Eivissa i a Mallorca…. I, llavors que l’exèrcit rebel, amb la cooperació de tropes i material estranger, avançava cap a les portes de la capital de la República, pits catalans donaren llur sang, al costat de gent de totes les terres d’Espanya, per a defensar-la; repetien el gest magnífic de confraternitat i de sacrifici que llurs avantpassats havien ofert, en altres ocasions de la Història mancomunada dels pobles espanyols, en defensa de la independència i dels ideals comuns.  

Dies de combat a Madrid i als seus voltants, en què tothom es superava a cada moment, i en què s’anava creant, a força de valor i d’energia i de confiança, el magnífic instrument de la gran victòria definitiva: l?Exèrcit de la República. Dies de triomf a Guadalajara, a Brunete. a Belchite i a Terol, preludi de la nova reconquesta de les ciutats i de les regions sotmeses al domini estranger i al despotisme de les forces rebels.

Avui, els soldats catalans que lluiten en els rengles de l’Exèrcit d ela República són més nombrosos que els que mai hagués tingut Catalunya en cap contesa bèl·lica, En la línia ondulant del Front que va des de les serralades del Pirineu a les platjes mediterrànies d’Andalusia, dos-cents mil catalans defensen la seva terra i la llibertat dels home si els pobles. I tots ells, dignes fills d’una raça coratjosa, estan decidits a renovar i enaltir, sobre el seu braó, els fets d’armes dels catalans.

Catalunya compleix, de nou. el seu deure. En el transcurs de la seva Història no ha rebutjat mai el lloc d’honor o de perill en la palestra, en la qual, des de fa tants segles, és necessari conquerir, amb un esforç constant i cruent, la noble ambició humana de la llibertat en la pau. Continua la seva trajectòria, segura de l’esdevenidor i orgullosa de la seva missió que li ha pertocat en la nova pugna a favor dels ideals suprems de la Humanitat i de la independència de Catalunya d’Espanya”.