“The impossible state”, Victor Cha, The Bodley Head, Londres, 2012.
Victor Cha és un politòleg nordamericà d’origen coreà que ha ocupat la direcció del departament d’afers asiàtics del Consell de Seguretat Nacional dels USA durant el mandat del president Bush. Ha estat encarregat de les negociacions per a la desnuclearització de Corea del Nord i és un dels especialistes de referència a l’hora de tractar dels assumptes relatius a aqueix estat comunista.
En aqueix exhaustiu assaig analitza el passat i el futur del que qualifica com a “estat impossible”, tot i que paradoxalment la República Popular Democràtica de Corea, (proclamada el 9 de setembre del 1948)
subsisteix malgrat el seu fracàs en tots els terrenys. Aqueixa supervivència s’explica perquè ningú des de dins del règim és prou fort per desballestar-lo i cap estat des de fora vol assumir els costos d’intentar-ho altruísticament. El trellat entre el partit, l’exèrcit i el govern està soldat per un poder dinàstic que ha aconseguit -com en cap altre lloc del món- una alienació i aculturació de la població sense precedents, mitjançant un terrorisme d’estat només equiparable al de l’època estalinista a l’extinta URSS.
La guerra desencadenada per la RPDC el 25 de juny del 1950 contra la República de Corea (després d’haver rebutjat unes eleccions lliures al conjunt del país) acabà amb l’armistici signat el 27 de juliol del 1953 i amb la partició de la península en dos estats. A partir d’aleshores el sistema comunista instaurat al nord, inicialment amb millors condicions que l’empobrit sud gràcies a l’ajuda russa i xinesa, manté una avantatge que s’esfondrà a partir de l’últim terç del segle XX. Una població que només sap obeir acaba perdent la creativitat i la productivitat en el treball, mancats -a més- de referents morals i culturals arran de la postergació del budisme i el xamanisme tradicionals de la identitat coreana.
La dictadura comunista ha invertit en defensa, esdevenint una potència nuclear i amb capacitat ofensiva en la guerra cibernètica, exportant els seus coneixements a altres règims tirànics com Iran, alhora que manté a la població en condicions d’indigència (gairebé un milió de nordcoreans van morir de fam a la última dècada del segle passat) i sotmesa als capricis de la dinastia governant. Les amenaces a la pau que periòdicament llença el nord contra el sud cerquen l’obtenció d’aliments com a compensació i mantenir la ficció d’ésser un estat rellevant en la política internacional.
Amb l’arribada al poder de la tercera generació de líders de la dinastia fundada per Kim Il Sung, el jove Kim Jong Un, format clandestinament a Occident, la distància entre la nomenclatura dels privilegiats i la resta de la ciutadania s’ha constatat que és d’unes proporcions descomunals. La gent sobreviu a base d’un subsistema d’autoabastiment vegetarià a la força, prostitució generalitzada i trafic clandestí de baixa intensitat atesa la repressió imperant. Una situació difícil de sostenir fins i tot per un sistema blindat i aïllat com el que impera a la RPDC.