“Musulmans a Catalunya. El repte de la integració i la llibertat religiosa”, d’Àlex Seglers i Gómez-Quintero, Angle Editorial, Barcelona, 2004.
Àlex Seglers i Gómez-Quintero (Manresa, 1970 – Sabadell, 2010), fou jurista, professor de Dret Eclesiàstic de l’Estat a la Universitat Autònoma de Barcelona i un atent analista de la realitat socio-religiosa de la Catalunya contemporània. La seva mort el 24 d’agost de l’any passat ens privat de la possibilitat de continuar comptant amb les seves reflexions sobre el multiculturalisme i la seva crisi a les societats europees, una matèria en la qual era un reputat especialista.
Justament, aquest començament d’any està marcat per les revoltes en alguns països àrabs, Tunísia i Egipte de moment, i el seguiment mediàtic de les repercussions internacionals que poden tenir els nous règims que sorgiran dels canvis polítics en curs. Paral·lelament, al cor d’Europa el primer ministre britànic David Cameron i la cap de govern alemanya Angela Merkel han declarat que el multiculturalisme ha fracassat als seus respectius estats. Ambdós admeten la realitat de la crisi de la cohesió social i nacional atesa l’existència de comunitats de ciutadans que no se senten identificats amb els valors essencials que configuren els estats-nació alemany i britànic. Les més puixants de les comunitats no integrades són les musulmanes en ambdós casos.
A Catalunya, nació sense estat propi i sotmesa a un procés forçat d’assimilació per part del poder espanyol en tots els ordres, el debat sobre la fi del multiculturalisme s’entrecreua amb la dinàmica d’alienació nacional de la població autòctona promoguda des de l’ordre estatal. No per aquest motiu cal deixar en segon terme una qüestió cabdal pel nostre futur com a poble, ja que el model de societat a proposar al conjunt de la població susceptible de donar suport a la independència és fonamental per l’èxit del projecte d’estat català.
És per aquest motiu convé rellegir el llibre d’Àlex Seglers, no pas perquè el seu sigui un llibre escrit pensant en el projecte polític independentista català, sinó perquè les seves reflexions són prèvies a tota proposta d’intervenció immediata, ja que estan orientades proposar unes regles de conducta i interrelació interconfessionals aptes per a totes les comunitats presents al nostre país. Amb aquesta finalitat l’autor ofereix un ampli ventall de referències jurisprudencials i legislatives adoptades als estats europeus que s’avançat en el temps a regular aquesta matèria.
Seglers dedica especial atenció, i ho presenta com a exemple d’integració, la Carta Islàmica aprovada el 20 de febrer del 2002 pel Comitè Central dels Musulmans a Alemanya amb l’objectiu de “sostenir i afavorir el diàleg cultural i intereligiós, impulsar una cooperació constructiva pel bé de la comunitat islàmica i de tota la societat” (pàgina 53). Així mateix el punt onzè de la Carta reconeix l’ordenament democràtic, l’Estat de dret i la separació de poders establerta a la Constitució alemanya, desistint de promoure en el futur un “Estat teocràtic de Califat”. Quan va escriure el seu llibre només feia dos anys de la seva promulgació, hores d’ara n’han passat gairebé deu. Llàstima que no el tenim entre nosaltres per poder-nos oferir un balanç mesurat dels resultats de la seva aplicació.
A la meva etapa de director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat em va proposa realitzar unes jornades de debat sobre “laïcitat i llibertat religiosa”, els dies 17 i 18 de març del 2005, que foren un èxit de participació atesa la qualitat dels ponents. Ell en fou el coordinador així com del monogràfic de la revista “Idees”, número 26, abril-setembre del mateix any que aplega totes les intervencions dels conferenciants. Donava bo treballar amb ell, sempre amable, rigorós en el plantejaments ètics i jurídics, de conversa amena i fina ironia. La seva prolífica obra serà sempre el testimoni de la seva vàlua.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la inculturació dels nouvinguts en els valors bàsics de la nostra societat. Són aquests valors que configura qualsevol societat. Sense ells, els nouvinguts no tenen referents i se senten en terra de ningú. Els andalusos a Catalunya fins que no s’han sentit catalans tampoc eren reconeguts com a andalusos quan viatjaven a la terra originària i ,per tant, se sentien (alguns encara se senten) en terra indefinida. S’ha de promoure els nostres valors bàsics sense complexos perquè estimin la terra on han volgut viure. Per part nostra, els hem de mirar sense recança, convençuts que un moment o altra voldran ser dels nostres. Parlem-los en català, parlant-los en castellà els mantenim en la condició d’immigrants.