Jaume Renyer

“El poder polític. El problema Catalunya-Espanya”, Antoni Peyrí, Associació Catalònia, París, 1972.

Aqueix assaig és obra d’Antoni Peyrí i Rocamora (Tarragona, 1889 – Cuernavaca, Mèxic, 1973), metge de professió i patriota de vocació que (maridat amb una filla de Francesc Macià) s’exilià a Mèxic després de la guerra del 1936-1939, país on morí sense retornar a la pàtria. El seu germà Jaume, (Reus, 1877 – Barcelona, 1950), també metge eminent, té un carrer dedicat a la seva ciutat natal. Ambdós germans eren fills d’un metge militar que passà bona part de la seva vida professional a Cuba.

Antoni Peyrí mantingué tota la vida una ferma posició nacionalista vinculat a la comunitat catalana de Mèxic i als nuclis resistents del separatisme català, com ho prova el fet que el seu llibre fos editat a París per l’Associació Catalònia, vinculada al FNC. Aqueix llibre és el compendi del seu pensament i de la seva experiència personal i política, escrit sense interferències espanyoles és una mostra d’autocentrament nacional a l’hora d’analitzar el conflicte entre la nació catalana i l’ordre estatal  que li ha estat imposat per la força de les armes. Amb estil didàctic està destinat a les joves generacions de catalans que veuran la fi biològica del dictador Franco però no tindran a l’abast prou eines d’interpretació històrica i  política per afrontar un futur nacional en llibertat.

Al llarg de gairebé dues-centes pàgines, molt ben escrites i amarades d’erudició, Antoni Peyrí repassa les nocions bàsiques de nació i estat aplicades a la catalanitat tenint en compte la base econòmica, psicològica i cultural que ha configurat la identitat col·lectiva dels catalans al llarg dels segles.

L’autor parteix de la idea de nació entesa com a unitat de cultura: “És notori que el reclutament del grup català és del que se’n diu de “forma oberta”, forma pròpia de les societats complexes, és a dir, de reclutament voluntari, fenomen que es va exercint malgrat les contrarietats que representa per als membres del grup la presència i l’actuació del domini foraster. Aquesta voluntarietat espontània, sense límits en les seves atribucions, és la major força que opera per a mantenir la personalitat del grup i, ensems, contrarestar les declinacions naturals de les seves característiques i contorns que, amb el temps tenen tendència a esfumar-se i a deduir-se; i, en el cas de Catalunya, serveix àdhuc a compensar l’atac de la cultura forastera castellana que, en tres segles de domini absolut, no s’ha sortit amb el propòsit de destruir i anul·lar la catalana” (pàgina 33). També dedica força espai a analitzar el caràcter, la mentalitat i la tradició jurídica que singularitza el poble català, i que, malgrat la tenaç tasca d’assimilació al patró de “lo español” menada des del poder estatal, encara són perceptibles en l’actualitat.

“Acostumats els catalans a no manar durant més de dos segles, període en el qual han estat estudiats i enaltits els valors com poques vegades en la història, s’han arribat a creure que no calia manar dins de casa. Tindríem raó en un món just, però aquest no és ni de molt el nostre cas. Els catalans si volen la sobirania cal que es facin una idea dominant i obsessiva del poder polític, especialment les seleccions i els dirigents de la “res publica”. Sense un impuls i una ànsia de poder ni tindran mai sobirania ni la conservaran quan la tinguin. La moral d’aquest llibre és aconsellar als catalans la necessitat d’assolir el poder polític de llur comunitat” (pàgina 190).

És un llibre avui pràcticament introbable, només en algunes de les biblioteques universitàries i a la del Centre de Lectura de Reus, a banda de la de Catalunya. Seria un encert reeditar-lo ja que malgrat que fa més de quaranta anys que fou escrit les reflexions que conté són en bona part de plena actualitat.