“L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa”, Oriol Falguera, Rafael Dalmau, Barcelona, 2014.
El llibre d’Oriol Falguera ha estat llargament covat durant anys de recerca escrupolosament menada amb passió patriòtica i rigor historiogràfic, només limitat per les precaucions derivades de l’estudi d’una organització secreta. L’aparició del seu llibre coincideix amb la publicació de les memòries de d’Àlvar Valls (“Al cap dels anys. Militància, presó, exili 1970-1998”, Edicions del 1979), membre destacat de la Casa que ofereix una visió personal de la seva trajectòria com a militant d’EPOCA. Aqueixa coincidència no li manlleva interès, com tampoc el fet que fa quatre anys Ferran Dalmau i Pau Juvillà se li avancessin amb
una altra obra dedicada a la mateixa organització.
El treball d’Oriol Falguera hauria de ser d’obligada lectura per a tothom que aspiri legítimament a assumir un paper destacat en la lluita per la independència de la nació catalana, ja que conté elements per a la reflexió que són plenament actuals en molts terrenys. Per començar, permet identificar tres generacions en l’evolució política, ideològica i organitzativa del moviment independentista català: el
patriotisme republicà del FNC, el socialisme d’alliberament nacional del PSAN i els seus derivats, i l’anticapitalisme autòcton contemporani que té la CUP com a referent electoral.
EPOCA sorgeix de la primera generació, la que manté el fil de
la continuïtat amb el separatisme sorgit el primer terç del segle XX, però també els seus militants que perseveren en l’opció armada són determinants en la configuració de Terra Lliure, un projecte concebut des dels paràmetres de la segona. La diferència entre la Casa (i
també el FAC) respecte de Terra Lliure rau en el fet que les dugues primeres es mantingueren al marge de tota projecció pública de les seves accions, és a dir, sense projecció política durant el franquisme, mentre que la propaganda ideològica fou l’eix vertebrador de l’activitat de TLL durant els anys de consolidació del règim constitucional i autonòmic.
EPOCA va ser creada com una estructura embrionària d’un futur Exèrcit de Catalunya al servei de les autoritats nacionals en cas de conflicte amb l’Estat, no pas com una organització político-militar al servei d’una revolució socialista d’alliberament nacional. El cas fou que la dirigència política que l’havia de comandar arribat el moment de plantejar la independència no va existir als anys de la transició de la dictadura a la monarquia i al seu lloc va aparèixer una classe de professionals de la cosa pública que s’avingueren a ser una simple autonomia espanyola.
Comparteixo l’anàlisi apuntat per l’autor: “Per tant, aquest “exèrcit nacional” esdevingué incòmode per als mateixos que l’havien impulsat, potser amb l’esperança que els pactes que s’anirien succeint esdevindrien més positius per al futur de Catalunya i que aquesta eina no s’hauria d’utilitzar per tal de fer pressió contra l’Estat”, (pàgina 297). “Segons molts dels integrants de l’organització, l’error va ser no saber quan calia actuar, no saber comunicar els ideals ni de quina manera s’havien de donar a conèixer les activitats en què s’estava treballant des de feia anys.
Aquesta línia de lluita, sempre lligada a la llibertat i la democràcia, encarnava un tipus de pensament que abominava els extrems i que era interclassista. Però arran de com es va anar estructurant l’independentisme català combatiu a partir de determinades dates, personatges i organitzacions, es va produir un tall generacional molt viu i molts van canviar de pensament, d’icones i de personatges mítics. Això va afectar EPOCA, massa anys mantinguda en l’oblit dins del sector independentista. Molta gent va voler ser el començament de tot, quan el tipus de lluita patriòtica que encarnava EPOCA tenia més de cinquanta anys d’existència”, (pàgina 296).
En no donar-se a conèixer públicament durant l’etapa clau del final de la dictadura EPOCA no va poder ser un element catalitzador de la lluita per la independència, facilitant per omissió que els partits d’esquerres -bàsicament el PSUC- assolissin l’hegemonia en favor d’un projecte reformista pel conjunt de l’Estat espanyol. El progressisme abstracte i banal ha impregnat els valors i el pensament polític majoritari des dels anys setanta fins als nostres dies, desplaçant els valors republicans del patriotisme autòcton que tant hom troba en falta hores d’ara que socialment l’anhel independentista canalitza la necessitat de canvi profund al nostre país.
Una segona reflexió estretament lligada a l’anterior, hauria de ser de caràcter col·lectiu i intergeneracional per tal de superar els talls generacionals descrits més amunt: el del 1968 amb el naixement del socialisme d’alliberament nacional i el del 1996 corresponent a la irrupció de l’anticapitalisme contemporani com a ideologies superadores del
patriotisme republicà del qual el FNC i EPOCA són expressions senyeres. Actualitzar els valors originaris del separatisme català autocentraria nacionalment els components bàsics de l’independentisme actual, massa influït pel moviment d’alliberament nacional basc -fins fa pocs anys- i pels corrents anticapitalistes en voga -i amb pocs resultats- de l’esquerra europea.
Post Scriptum, 16 de novembre del 2021.
Josep Sort ha publicat avui al seu bloc aqueixa ressenya del llibre d’Oriol Falguera:
“Tot just fa uns dies he acabat de llegir el llibre d’Oriol Falguera, L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, publicat per la venerable Rafael Dalmau Editor, l’any 2014. No és un llibre recent, doncs. Normalment no em moc per les urgències del presentisme. Però aquesta lectura la tenia reservada i ara l’he feta. Com el seu títol indica, el llibre explica la història de l’organització armada que va existir en el període que va des dels darrers anys del franquisme i els primers de la transició política. Ja anteriorment el tema s’havia analitzat en un altre llibre de Ferran Dalmau i Pau Juvillà, Epoca, l’exèrcit a l’ombra, aquest publicat el 2010 per Edicions El Jonc. Però l’obra de Falguera és més completa i actualitzada.
Més que explicar el seu contingut, vull remarcar en aquesta ressenya el fet que m’ha cridat més l’atenció. Com és ben sabut la història d’aquesta organització va estar profundament marcada pels judicis dels casos Bultó i Viola i també pel cas Batista i Roca. Els dos primers van ser dos col·laboracionistes franquistes que van morir quan van intentar desprendre’s de sengles artefactes explosius que hom els va col·locar al pit. Estem parlant dels anys 1977 i 1978, en plena transició política i en plena crisi socioeconòmica. La repressió que provocaren aquestes morts, en un període, val a dir, on moriren molta altra gent, tot sovint per la violència policial, va ser duríssima i portà dotzenes d’activistes catalans a ser torturats, jutjats i empresonats durant molts anys. I aquí és on trobem el fet realment rellevant: la lluita contra el sistema judicial espanyol i contra la política antiterrorista pactada per la UCD i el PSOE, va dur els advocats defensors dels acusats a portar les causes judicials fins a la jurisdicció europea i fou aquesta la que condemnà l’estat espanyol per la violació dels drets humans dels condemnats. Ens trobem doncs, en el precedent més clar del que en el moment actual està patint el moviment independentista, quan, una altra cop, la justícia europea està sentenciant dia sí i dia també contra la justícia espanyola.
La sentència del 6 de desembre (casualitat de la vida!) del 1988, del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), altrament conegut com a Tribunal d’Estrasburg, va condemnar el Regne d’Espanya per violació dels Drets Humans, i constitueix un precedent claríssim del que pot tornar a passar ara, més de dues dècades després. En aquest sentit, el llibre, paradoxalment adquireix una veritable actualitat. En un context sociopolític, on l’independentisme ha crescut enormement respecte els anys setanta, una nova sentència -o un seguit de sentències, millor dit- condemnatòria d’Espanya que sembla dibuixar-se en l’horitzó immediat, ha de somoure definitivament l’ocupació espanyola i fer que l’independentisme triomfant faci el pas decisiu, descongeli la Declaració d’Independència del 2017 i, legitimada pels resultats del referèndum de l’1-0, que no cal repetir ni de conya, proclami definitivament la República de Catalunya i exigeixi el seu reconeixement per la comunitat internacional.
És realment emocionant que el patiment d’unes dotzenes d’activistes que van ser torturats amb odi i salvatgeria per Espanya unes dècades enrere va provocar la seva primera derrota internacional, i que ara, en plena repressió que ja arriba a uns quants milers més de catalans i catalanes, ens tornem a trobar en una situació molt semblant. Una derrota que s’albira i que hem de treure-li el major profit possible.
Per acabar, només vull subratllar un fet que sempre he considerat transcendental. Les morts dels feixistes Bultó i Viola, va provocar un pànic en els rengles del franquisme català. Un dels seus representants més assenyalats, que segons sembla, també formava part de la llista d’objectius, va preferir fotre el camp de Catalunya per aquella època i es va fer nomenar ambaixador espanyol a Moscou i d’aquí va saltar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. Resulta una enorme ironia, en aquest sentit, que l’independentisme dels anys setanta, va tenir un paper clau en la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics en els anys noranta.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!