És un llibre amb el qual l’autor s’atreveix a divulgar la complicitat profunda entre dos règims totalitaris de dimensions desiguals però de propòsits igualment genocides envers els subjectes col·lectius que enfilaven com a enemics a batre. El règim comandat per Francisco Franco va contribuir conscientment a la mort, havent pogut salvar-los de la persecució nazi tal com demostren els documents desclassificats dels arxius britànics aportats a l’obra, però “la hostil indiferencia del Gobierno español” (pàgina 83) envers la sort dels jueus sefardites els va condemnar. Solsament vuit-cents, com a màxim, entre desenes de milers sobrevisqueren amb el vist-i-plau del franquisme que havia estat advertit pel govern de Berlín que a partir del 31 de març del 1943 tot sefardí seria tractat com la resta de jueus.
Martín de Pozuelo assenyala el mateix Franco i el seu cunyat Serrano Suñer com personalment responsables d’aqueix capteniment genocida, també apunta a personatges aparentment secundaris i fets amagats com a factors rellevants d’aqueixa complicitat. Els milers de jueus que escaparen a la persecució fugint pels Pirineus o protegits per la iniciativa individual d’alguns diplomàtics espanyols destinats a països ocupats, es salvaren magrat Franco, no gràcies a Franco, com es va intentar fer veure després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Però l’obra en conjunt no aprofundeix prou en línies d’investigació que apunta, i més quan la part final del llibre relativa a “la Transición” de la dictadura a la monarquia constitucional poca cosa té a veure amb el tema central que li dóna títol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!