“Merèixer la victòria. El Procés per a adults”, David Madí i Cendrós, Columna Edicons, Barcelona, 2024.
El relat de David Madí m’ha semblat verídic i honest, un fet que ja per si mateix el diferencia d’altres versions lliurades pels màxims protagonistes del denominat “procés independentista”. Reflecteix les seves experiències i pecepcions des de la perspectiva de la generació que va protagonitzar la campanya Freedom for Catalonia l’any olímpic de 1992. La seva entrada a la política de partit va ser via CDC tot assumint la doctrina de Jordi Pujol que els va recomanar: “havíem de tenir molt clar que per fer avançar l’autogovern havíem de ser tan ambiciosos com calgués, però també tenir present que en algun moment hauríem de pactar amb l’Estat el sostre final de les nostres aspiracions, un sostre que no podia ser la independència, ja que l’Estat no ho acceptaria mai” (pagina 34).
Aqueixa anàlisi impregna la mentalitat de diverses generacions de nacionalistes, especialment del 1939 ençà, i de diversos partits, com s’ha demostrat amb posterioritat al referèndum de l’1 d’Octubre. La primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la, i llevat de nuclis reduïts i moments puntuals en els darrers cent anys, ens ha mancat col·lectivament a l’hora d’afrontar el conflicte amb l’ordre estatal espanyol (i el francès). Madí ho assenyala, però no apunta el mètode per capgirar aqueixa situació, i arrosegant aqueixa autolimitació no és creïble reprendre efectivament el combat per la independència.
La seva generació té el mèrit d’haver liderat la transició nacional de CDC cap al sobiranisme explícit, promoguda per Artur Mas, però no ha estat suficient. Almenys, però, ha servit per no retrocedir vergonyosalment cap a l’autonomisme com ha fet ERC, amb el resultat que han desconstruit el partit retornant-lo a l’etapa prèvia al congrés de Lleida del 1989. Madí explicita: “a la nostra generació li tocava agafar el relleu de la de Pujol, i situar l’horitzó nacional just un graó abans de la independència. I triar la generació postereior per rematar la feina” (pàgina 45).
Fa bastants anys un periodista nostrat dels més rellevants i patriota em va explicar que Oriol Junqueras era el principal obstacle per a l’avenç de la causa independentista, el llibre de Madí ho confirma ja a l’època de la consulta del 9-N del 2014. I la seva trajectòria fins a l’actualitat ho revalida. A diferència d’Artur Mas que va dissenyar una estratègia a la conferència “Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar”, Oriol Junqueras no ha fet mai un plantejament equiparable. Ans al contrari, el seu capteniment (assumit unànimement per tota ladirecció d’Esquerra) ha estat: ni unitat, ni unilateralitat, ni independència. El més sorprenent és que tot i fer evidents aqueixos propòsits contraris al que aparentment predicava (“tenim pressa”, doneu-me 68 diputats”..) la impunitat de la seva impostura s’hagi mantingut durant tants anys.
Cal fer un apunt sobre l’etapa prèvia a l’accés d’Oriol Junqueras a la presidència d’ERC. L’aproximació a les tesis reformistes de Pasqual Maragall per part de Josep-Lluís Carod-Rovira cercava un aliat per una estació federal, en canvi Joan Puigcercós sentia un emmirallament orgànic i estratègic envers el PSC que es tradueix l’any 1997 amb un primer pas pactant amb José Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, que militants de les JERC creïn Avalot com a joventuts del sindicat espanyol. La finalitat és crear un espai d’intersecció sociopolític i una escola de professionals del sindicalisme i la partitocràcia. Des d’allavòrens la direcció d’ERC s’ha inhibit de la responsabilitat de crear una estructura de construcció nacional com és el sindicalisme propi i mantingut un suport impertorbable a la UGT amb la voluntat expressa d’establir una base social i electoral comuna amb l’espai socialista espanyol.
La crisi derivada dels nuls resultats dels pactes amb PSC i ICV es tradueix en una desfeta electiral a les eleccions al Parlament del 2010, que es tanca amb un pacte de clans segons el qual Puigcercós deixa la presidència, força la sortida de Carod-Rovira, incorpora els gregaris de luxe del clan de l’avellana i col·loquen al capdavant Oriol Junqueras, (eurodiputat independent) en una operació per garantir la continuïtat de l’entramat orgànic i persistir en la mateixa estratègia fallida de pivotar eternament al voltant del PSC/PSOE i l’eix dreta/esquerra en clau espanyola. Esquerra renuncia definitivament a la possibilitat de liderar i aplegar el conjunt de l’independentisme, no pas necessàriament al si del partit, sinó mitjançant propostes organitzatives i electorals obertes i integradores (per exemple, refusant bastir candidatures unitàries a les eleccions espanyoles i europees).
ERC es va veure arrossegada a la candidatura unitària de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament del 2015, i a la convocatòria del referèndum d’autodeterminació que va substituir la DUI. Evidentment, no va ser possible establir un “estat major conjunt” amb capacitat estratègica, més enllà de l’organització exitosa de l’1 d’Octubre. Madí sosté -encertadament- que va ser la victòria catalana més important d’ençà 1714. Però la desconnexió del Govern de la Generalitat respecte del full de ruta que havien marcat les lleis del Parlament aprovades els dies 6 i 7 va demostrar-se en no saber gestionar l’enorme potencial de la mobilització popular del 3 d’octubre (“la Catalunya del 80 per cent estava dempeus”, pàgina 254). Tant Puigdemont com Junqueras van coincidir a descartar la declaració efectiva de la independència i cridar la població a defensar-la. Van optar per “transformar tota l’energia social i política acumulada els darrers anys i dies convocant a unes eleccions amb una llista única, i projectar una victòria electoral aclaparadora que donés lloc a una nova etapa de legitimitat demoicràtica del sobiraanisme per mantenir l’Estat en escac” (pàgina 267). “El Procés, entre el cel i l’infern, anava a parar als llimbs” (pàgina 268). El 10 d’octubre va ser “l’inici de la derrota” (pàgina 275). Al 27 d’octubre tot foren discursos faltats de victòria i d’energia, preludi de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i l’inici de la desconstrucció del procés que encara no ha tocat fons.
El llibre acaba amb una sèrie de recomanacions benintencionades per enfortir Catalunya un cop fallida la via unilateral. La meritòria aportació d’aqueix assaig -en bona part autobiogràfic- és la descripció veritable dels esdeveniments dels quals ha estat protagonista i testimoni, i situant al nivell que realment s’escau a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!