Aquest cap de setmana hi ha hagut dues mobilitzacions, a València i a Barcelona, que tenien per objectiu expressar la disconformitat amb la política educativa dels governs autonòmics respectius.
Ha estat una coincidència de dates i prou: la delirant aposta del govern del PP per ensenyar l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès al País Valencià no s’assembla en res al projecte de llei d’educació que prepara el govern tripartit principatí. La protesta cívica de València ha tingut un contingut democràtic, suprapartidista i genèricament valencianista, la concentració barcelonina ha estat molt menys nombrosa, marcadament ideològica contra un abstracte neoliberalisme en l’àmbit escolar i encara més genèricament catalanista que la feta a la ciutat del Túria.
La vaga de mestres a Catalunya de fa dues setmanes no ha estat cap èxit, mentre que el moviment de renovació de l’escola valenciana té un dels seus suports principals en la vitalitat dels ensenyants. En ambdós territoris de la nostra comunitat nacional l’escola (i la universitat) passa un mal moment, reflex també de quin moment viu el país, i és l’hora de replantejar la vinculació entre educació i societat, però en el marc d’un projecte de reconstrucció nacional. La tercera hora de castellà s’està implantant “de facto” en moltes escoles del Principat i no hi ha la resposta política i social que caldria. L’exemple de la mobilització contra la “ciutadania en anglès” dels ensenyants i el món cívic i cultural valencià hauria de servir de revulsiu al nord de la Sènia. L’ensenyament és a la cruïlla de moltes contradiccions, també de moltes esperances.
Post Scriptum, 1 de desembre del 2020.
L’escola, pública fonamentalment, és troba a la primera línia de front en defensa de la llengua catalana ja que és entre el jovent que l’ús social retrocedeix més acceleradament davant la impassibilitat dels governants i els partits catalanistes que l’haurien de defensar. Els ensenyants són els soldats de la catalanitat, de la llibertat, de la laïcitat enmig d’una societat desorientada sense referents identitaris, democràtics, ètics prou creïbles i coherents com per canalitzar la necessitat latent de renèixer de la degradació forçada a la qual l’espanyolisme sotmet el nostre país.
Post Scriptum, 1 de desembre del 2021.
Ahir, Vicent Partal, a Vilaweb va publicar un editorial que retrata el (mal)moment que passem com a país: Per la llengua, per l’escola, pel que som.
Som Escola va anunciar ahir la convocatòria d’una mobilització que es farà el 18 de desembre a l’Arc de Triomf de Barcelona. El mateix dia, però més tard, hi haurà el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi, organitzat per Debat Constituent, de manera que tot indica que, a banda la gent de l’àrea metropolitana, molta més provinent de la resta del país aprofitarà el trasllat a la capital per expressar també el rebuig a les maniobres judicials que han liquidat la –més teòrica que real, però això ara tant hi fa– immersió lingüística.
Espere i desitge que siga així. I que la convocatòria tinga un gran èxit. Enorme. Perquè espere i desitge que aquesta nova agressió de la justícia espanyola servesca també per a recuperar la consideració necessària del català i per a escampar definitivament la boira que semblava qüestionar la importància de la llengua com a eix central i formador de la nostra nació, com a pilar de la mateixa.
El món de les nacions és molt complex i molt divers. Gairebé en totes les nacions la llengua és un factor d’afirmació enfront del veí, però és cert que hi ha nacions que es poden agafar a uns altres components per a ser allò que són. Per a presentar-se davant el planeta. La religió, en molts casos, i amb déus diferents, i generalment –ai!– enfrontats. El dret propi. O la història. La geografia. El clima, àdhuc. O, sens dubte, l’estat, tenir un estat propi. Que no hauríem d’oblidar mai que no hi ha cap creador de nacions que s’hi puga comparar. I recordeu, si no, aquella proclama precisa de Massimo d’Azeglio: “Hem fet Itàlia, ara ens cal fer els italians!” I caram si els han fets…
En el cas dels catalans, d’aquesta fauna humana que circulem des de fa segles entre Salses i Guardamar, la llengua és l’única cosa tangible i real que ens fa imprescindibles i originals al món. Fins al punt que sense llengua no tenim pràcticament res a aportar com a conjunt humà diferenciat. Col·lectivament. Res més enllà del que puguem fer cadascú com a individus. Col·lectivament, no és que parlem català perquè siguem catalans, sinó que és perquè parlem català que som catalans, com va explicar magistralment i amb aquestes paraules tan precises l’enyorat rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle.
La llengua és allò que ens fa una nació i sense llengua, simplement, no som. I això no passa tan sols de cara enfora. També en el debat regional i intern. És precisament perquè som catalans que ens podem dir amb propietat valencians, per exemple. Aquests valencians que ara tenim el nom com a propi i en usdefruit, com el tingueren un dia i ja no el tenen els àrabs o aquells esquius mossàrabs, o els romans si voleu; és així i no a l’inrevés. Sense el català, els habitants de les sis planes que defineixen els Països Catalans seríem uns simples gestors del territori, res massa a destacar ni destacable. Doneu, si no, un colp d’ull a la plana següent, cap al sud, passat Guardamar, i ja m’ho explicareu.
Aquest moment que vivim és un moment de rearmament col·lectiu. Ho necessitem. Ens cal repensar-nos per refer-nos tan de pressa com siga possible. I per això ens hem d’agafar amb més força que mai al català. A l’escola, als mitjans, en les relacions laborals, en les activitats d’esbarjo, a les pantalles de tota classe i condició, en la música, a cal metge, en tota mena de papers administratius… De ponent bufa un vent huracanat que vol anorrear-nos, aconseguir ara allò que no han pogut fer en els tressegles d’ençà de la invasió per Almansa. I si no han pogut en tot aquest temps no serem ara nosaltres qui els ho permetrem. Durant segles ens han fet de tot i amb tots els mecanismes imaginables. Hem aguantat guerres, dictadures, agressions quirúrgiques, intents –pocs– de seducció, befes, ordenances i lleis de tota mena. La mort del català ha estat decretada i celebrada unes quantes vegades; però, ves per on, som ací, vosaltres i jo llegint-nos en català, parlant-nos en català, escoltant-nos en català. I amb això i per això, només per aquesta cosa, som ací. La cosa és tan simple com això i tan gran alhora. Ens veurem el dia 18…”
Post Scriptum, 29 de març del 2022.
Davant la rendició del Govern de la Generalitat i el quatripartit i la liquidació de la immersió DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ!
Els sotasignats considerem que la proposició de modificació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística presentada pels grups parlamentaris d’Esquerra Republicana de Catalunya, Socialistes Units per Avançar, Junts per Catalunya i En Comú Podem no pot ser aprovada perquè constitueix un retrocés amenaçador per al futur de la llengua en un àmbit que és clau per a normalitzar-la.
La incorporació explícita de la vehicularitat del castellà en una llei catalana representaria un pas enrere que el català no es pot permetre en la situació de feblesa actual, accentuada entre la població més jove.
Aquesta renúncia, a banda de ser perillosa, seria estèril i gratuïta, i no serviria per donar resposta als requeriments judicials de la sentència del TSJC núm. 5201/2020, de 16 de desembre, que pretén imposar un mínim del 25% d’hores lectives en una de les dues llengües oficials. Ja sabem, com hem vist al País Valencià, que els tribunals, a partir de demandes d’organismes públics i privats que no s’han aturat, continuarien atacant l’escola en català amb qualsevol pretext.
El Govern no pot cedir a l’embat judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model que afavoreix la cohesió social i que compta amb el suport de la immensa majoria de la societat. De fet, ja va cedir quan l’any 2020, en la negociació de la Llei Celaá amb el govern de Pedro Sánchez, no va exigir al govern espanyol la retirada del recurs que ha acabat originant aquesta sentència.
La llengua catalana, que en els territoris que la tenen com a pròpia és un instrument de comunicació, de cohesió social i d’identitat cultural, és també una aportació singular insubstituïble al patrimoni de la humanitat. Els llargs períodes de persecució política, legal i administrativa l’han col·locada en una situació de minorització en tots els àmbits i n’han accelerat el procés de substitució lingüística. Cal tenir en compte que fins fa només un segle el català era la llengua familiar i d’ús social de la immensa majoria de la població del domini lingüístic.
El català és llengua d’acollida per a gent de tots els orígens i és un patrimoni cultural a compartir. La generalització de la immersió lingüística per tal de garantir-ne el coneixement continua sent un requisit indispensable per a la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans i per a la plenitud de l’ús social del català en tots els àmbits públics.
Si comunitats lingüístiques amb centenars de milions de parlants fan servir el seu idioma en l’ensenyament de manera normal, és evident que també ho ha de fer la catalana perquè té com a pròpia una llengua mitjana que pateix una persecució activa i atàvica.
Apel·lem a la responsabilitat individual i a la consciència lingüística i democràtica de tots els integrants dels grups parlamentaris per RECLAMAR:
Que votin en contra de la proposició de modificació legislativa, una modificació que tindria uns efectes molt perjudicials per a la normalització de la llengua catalana.
Que reforcin i assegurin el català com a llengua del sistema educatiu, com també l’occità a l’Aran.
Que garanteixin la no discriminació dels alumnes en el seu accés al coneixement i a l’ús del català, sense limitacions de cap mena.
Que col·laborin amb les institucions dels altres territoris de llengua catalana per tal d’optimitzar recursos i aplegar esforços en una planificació lingüística coordinada que faci del català l’idioma públic comú i de cohesió de la societat.
Que fomentin el català a l’escola fent-lo útil, necessari i atractiu també fora dels centres educatius, per exemple, forçant millores significatives en la nova llei audiovisual i fent complir les lleis que protegeixen el català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!