Ara que a Catalunya hi ha un debat ciutadà sobre la independència arran de les consultes convocades a molts municipis pel proper 13 de desembre, afloren actituds adverses a la mateixa democràcia entre els qui s’oposen al dret del poble català a decidir el seu futur. La democràcia espanyola no ha generat en aquests trenta anys uns valors culturals respectuosos amb la pluralitat nacional dels pobles que conviuen a l’Estat espanyol. Hi ha hagut prosperitat econòmica relativa, també una pèrdua de l’hegemonia de la moral catòlica en la vida personal i col·lectiva, però ha perdurat el cabdillisme polític, el verticalisme del poder sobre els ciutadans i el recurs a la “raó d’estat” com a últim argument davant aquelles reivindicacions -com el dret d’autodeterminació dels pobles- front a les quals no hi ha rèplica possible en termes de democràcia.
Com va escriure mossèn Armengou: “Com a escrit un autor, la idea de la unitat política que pateixen els castellans és més un complex que una idea. És un pathos col·lectiu. Per això no és intel·ligent en les seves especulacions ni humà en els seus procediments. I és notable que aquesta malaltia presenta sempre unes manifestacions més virulentes en les dretes que en les esquerres, Tot i la contaminació gairebé general, el complex de “unidad” és típicament una malaltia de dretes”, (“El silenci de Catalunya, Edicions Llibertat Catalana, Perpinyà, 1970, pàgina 20).
Gairebé quaranta anys més tard, Magdalena Montsegur, en el llibre “Cròniques de la independència” reprodueix una reflexió complementària de la que va fer Josep Armengou: “De fet, han estat els governs d’Espanya els generadors més persistents de les ideologies i dels moviments independentistes i autonomistes catalans. Sense un pensament nacionalista espanyol, imperialista, fonamentat en l’esperit de conquesta, de centralisme i de domini castellà, el catalanisme no existiria. Com a mínim fins al dia d’avui, el nacionalisme espanyol no ha sabut construir l’Espanya real, perquè el que realment els interessa són els privilegis derivats de les conquestes”, (“Cròniques de la independència”, Libros en Red, 2008, pàgina 10).
Post Scriptum, 19 d’octubre del 2020.
Avui, Víctor Alexandre pubica al digital El Món un article certament punyent: “Espanya, 81 anys de franquisme“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Us equivoqueu els qui penseu que el que teniu com a valors espanyolistes són els valors del franquisme , són anteriors al gfranquisme i són els mateixos que els de la república espanyola. Espanya única unida i indivisible no és un valor del franquisme o del feixisme , és un valor nacional espanyol sigui feixista o democràtic, i mentre no ho entengueu així, els independentistes no podreu guanyar mai