Jaume Renyer

Fa un parell de dies l’escriptor alemany Günter Grass feia públic un escrit polític -sota l’aparença de poema- posicionant-se contra un eventual atac d’Israel a Iran. La seva diatriba antijueva, que ha donat la volta al món, contrasta amb la discreció que envolta el capteniment favorable als jueus que està mantenint durant el seu papat Joseph Ratzintger, qui -com Grass- va fer la guerra amb l’exèrcit nazi.

El País, que va publicar en castellà el poema “Lo que hay que decir”,  adornava el text del premi Nobel germànic amb un comentari de José Maria Ridao atorgant-li transcendència històrica per Alemanya, i per Europa en general, tot esperant que sigui el final del  tracte preferent que, segons ell, els estats europeus atorguen a Israel. Malgrat l’ascendència que Grass té sobre el públic alemany no sembla que les actituds polítiques dels seus conciutadans i el seu govern hagin de seguir la línia que apunta al seu manifest-poema.

Entre el poble alemany té també molta rellevància, potser més que Grass, la paraula de Joseph Ratzinger actual sant pare de l’església catòlica que ha publicat l’any passat un llibre sobre Jesús de Natzarè on lleva als jueus la culpa col·lectiva de la seva crucificació. Aqueixa culpa imputada al poble jueu pel cristianisme desenvolupat amb posterioritat als evangelistes és a l’origen de la judeofòbia religiosa que ha impregnat durant segles la psicologia col·lectiva dels europeus i ha sigut la base del racisme antijueu modern.

Aqueix gest del papa Benet XVI ratificant la decisió que en aqueix mateix sentit ja s’havia adoptat l’any 1965 al concili vaticà II , més les seves declaracions rebutjant el nazisme d’abans i el d’ara, tenen pels jueus i els alemanys gran importància en l’actualitat. Aqueixa reconciliació es comprova amb la puixança que esta recuperant la comunitat jueva alemanya, que ja és amb 200.000 membres la segona d’Europa, i també amb la recent elecció del primer alcalde jueu de Frankfurt, Peter Feldmann del SPD.  No hi ha partits adversos a l’estat d’Israel entre el ventall parlamentari alemany i la política governamental és de suport a la seva seguretat i a la prevenció del ressorgiment del nazisme i d’altres formes de l’antisionisme.

Les paraules de Joseph Ratzinger, demanant perdó als jueus pel dany causat al llarg de la història per les persecucions cristianes, són sinceres. Les de Günter Grass evidentment no. L’escriptor evita manifestar-se en contra d’un eventual atac d’Iran a Israel quan els dirigents iranians han verbalitzat reiteradament la seva voluntat d’esborrar Israel del mapa, i obvia que el règim integrista islàmic acull congressos on es nega l’holocaust jueu a mans dels nazis i les activitats de l’entitat negacionista Adolf Hitler Research Society, que difon el nazisme arreu del món. Cínicament, Grass es declara poèticament unit a Israel, quan no se li coneix cap fet que ho provi, ans al contrari les seves paraules son publicades deu dies després de l’assassinat de quatre jueus a Tolosa de Llenguadoc, un fet que obre la porta a nous atacs gihadistes en sol europeu contra els aqueixa comunitat.

Des d’Israel estant molts ciutadans s’oposen a un atac preventiu del Tsahal contra les instal·lacions nuclears iranianes, com  David Grosman va deixar escrit a El País mateix fa unes quantes setmanes. Però els pacifistes israelians, i els que ho són de debò arreu del món, no ignoren l’amenaça genocida de la dictadura teocràtica iraniana, mentre que Gunter Grass sí, equiparant un estat democràtic que malda per la supervivència del seu poble a un règim tirànic que fa tot el que pot per atacar-lo.