La conferència del president Jordi Pujol pronunciada la setmana passada sobre Catalunya del 1714 al 2014 va tractar qüestions transcendents de caire polític, però d’entre totes destacaria l’apel·lacio que va fer a mantenir al pensament i l’actitud independentista com a única forma de resistir la pressió assimiladora de l’espanyolisme.
Heribert Barrera va mantenir sempre al llarg de la seva vida aqueixa actitud de patriota conscient que algun cop va descriure com la d’estar “moralment en guerra amb Espanya”. Joan Coromines i Vignaux, l’eminent lingüista va acceptar l’any 1989 el Premio Nacional de las Letras Españolas perquè la dotació econòmica li permetia continuar treballant, però en va rebutjar els honors que comportava tot denunciant la discriminació que pateix la llengua catalana per part de l’Estat espanyol. Ambdues són actituds congruents en un independentista que no estan pas renyides amb el comportament educat i elegant envers les persones i les institucions que són tractades com a adversàries.
Certament, el president
Pujol no es declarava independentista quan l’any 1984 va acceptar que el diari madrileny ABC el designés espanyol de l’any. Avui, atenent a les seves paraules recents potser no s’hi avindria a esdevenir còmplice d’un acte que no era pas de reconeixement sinó de subjecció a l’ordre dominant.
L’homenatge fet ahir a l’Ateneu Barcelonès a la memòria d’Antoni Tàpies -ben merescut com a artista exponent de la catalanitat- va passar per alt que en vida, l’any 2010, va
acceptar ser nomenat marquès pel rei d’Espanya. Certament, tampoc Tàpies representava un independentisme explícit i no se li pot retreure haver acceptat la distinció nobiliària espanyola que se li atorgava. Però, políticament des de l’independentisme congruent s’ha de demanar als destinataris d’aqueixes operacions assimiladores sota l’aparença de guardons que no els acceptin mentre subsisteixi la dominació política i la dependència econòmica del nostre poble a mans precisament de les institucions que els concedeixen.
Una d’aqueixos
muntatges promocionals perpetrats per les institucions espanyoles ha estat la constitució de la fundació Príncep de Girona per enaltir l’hereu de la corona castellana. Els premis concedits amb el seu nom van comptar amb la complicitat de les institucions catalanes i amb l’assistència de polítics que afirmen voler un estat propi, (fins i tot
Arcadi Oliveres l’apòstol dels “indignats“) era a segona fila de l’acte. Per contra, el FCB -quan encara el presidia Joan Laporta- va
esquivar l’any 2010 ser distingit amb el Premio Principe de Asturias als esports.
La solidesa de les actituds personals es demostra també en aquestes ocasions en les quals es posa a prova el compromís independentista de cadascú. Mantenir la congruència amb els postulats patriòtics que hom afirma assumir és una manera de donar credibilitat a l’objectiu d’assolir un estat català i permet destriar els qui s’apunten per motius banals a un independentisme virtual.
Reconéixer aquest fet, per evident que sigui, és dolorós perquè ens exigeix una actitud de confrontació que no és agradable i un comportament coherent, com tu dius, que tampoc és còmode. Sobre tot perquè la coherència de debò no és només resistència sinó atac, domini, anar a guanyar. I només guanyarem amb la independència. Que déu n’hi do!