Carles Ferrer Salat fou el primer president de la CEOE (1977-1984), una institució clau a la transició del franquisme a la monarquia constitucional. Gairebé vint anys després del final del seu mandat, l’interregne Cuevas, un altre català torna a presidir la patronal espanyola.
Joan Rosell ha guanyat clarament les eleccions al candidat andalús, després d’haver estat vetat fa uns anys precisament per la seva condició de català. El fracàs de Díaz-Ferran com a president, desprestigiat per la fallida dels seus negocis, li ha obert les portes de la CEOE en un moment difícil, que no s’assembla gens al període comandat per Ferrer Salat. Llavors l’empresariat català era potent econòmicament, Catalunya tenia una certa aurèola al conjunt de l’Estat com a referent de modernitat en comparació a la mentalitat autàrquica del franquisme, i el mercat català coincidia fonamentalment amb les fronteres estatals.
Trenta anys després, l’espoliació fiscal sobre el nostre país no té equivalent a Europa, l’empresariat autòcton ha perdut pes polític, Catalunya és una nació detestada mediàticament i s’ha consolidat entre la classe empresarial espanyola el dogma de la unitat de mercat segons el qual les “autonomies” dificulten el creixement. La patronal catalana és conscient (perquè en pateix també les conseqüències) dels costos de la dependència econòmica i la dominació política que ha institucionalitzat la discriminació del nostre país en tots els ordres. El menyspreu (irracional en termes econòmics) de l’eix mediterrani per part del planificador de les infraestructures estatals n’és una prova evident.
L’accés de Joan Rosell a la màxima responsabilitat de la CEOE no canviarà el capteniment de l’organització en les qüestions estratègiques (no podrà fer res per evitar la desaparició de les caixes d’estalvi catalanes, per exemple) i políticament cal interpretar-lo com una aposta reiterada per reformar Espanya en detriment de l’eventualitat d’un poder polític català capaç de prioritzar els interessos nacionals catalans.
Post Scriptum, 9 de maig del 2019.
Els resultats de les eleccions a les Cambres de Comerç catalanes han sigut una victòria clara de les candidatures promogudes per l’ANC, fet que suposa un tombant històric en el comportament dels emprenedors catalans i una desfeta dels còmplices de l’espoli econòmic de Catalunya. Els anhels d’independència i prosperitat van lligats com explica avui Pere Martí a Vilaweb. Això fa evident una altra realitat, la manca de propostes constructives per a Catalunya des de l’òptica espanyolista i la desconnexió que mostren respecte de la vida social del país. Ho confien tot a la força de la dominació política que l’ordre estatal espanyol imposa al poble de Catalunya.
Post Scriptum, 19 de juliol del 2019.
Fomento del Trabajo Nacional ha decidit acudir a l’espanyola justícia contra la campanya de l’ANC recomanant a la ciutadania un consum estratègic, responsable i autocentrat en els interessos nacionals catalans. El FTN és còmplice actiu de l’espoliació econòmica i la dominació política del poble català i va ser el primer a reclamar la suspensió dels debats del Parlament de Catalunya que van aprovar la convocatòria del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, seguint l’estratègia jurídica proposada per Joaquín Tornos.
Post Scriptum, 16 de febrer del 2020.
Aqueixa setmana s’han conegut dugues notícies de signe contrari en relació a la gran patronal Foment del Treball Nacional: d’una banda ha accentuat la bel·ligerància contra l’independentisme aconseguint l’adhesió còmplice del Barça delpresident Bartomeu, i d’altra banda, ha perdut el plet que pretenia deslegitimar la vaga general del 8 de novembre del 2017 convocada per la CSC.
Post Scriptum, 30 de novembre del 2021.
Andreu Barnils, ahir a Vilaweb: “Foment del Treball, un braç de l’asfíxia espanyola“.
Post Scriptum, 11 de febrer del 2023.
Ahir, a Vilaweb: “L’empresariat català s’uneix contra el dèficit fiscal, que estima de 20.196 milions d’euros. La Cambra de Comerç de Barcelona, la de Girona i la de Sabadell i les patronals Amec, Cecot, Pimec i FemCat han fet un manifest unitari contra el dèficit fiscal i per alertar dels efectes que té per a la competitivitat de Catalunya”. Aqueix posicionament contrasta amb allò que denuncià Bali Avià, el 6 de gener d’enguany a Vilaweb: “La rehabilitació política de Foment del Treball: de braç repressor de l’estat espanyol a soci habitual del govern català. Cinc anys després d’una cruïlla històrica que l’obligà a definir-se com a enemic de l’independentisme, Foment ha esdevingut un soci habitual del govern català”. On, a més, es recol·loquen polítics fallits de Junts i ER, com Elsa Artadi i Carles Mundó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
bones Jaume,
se’m fa un pèl complicat compartir amb tu aquesta visió de l’empresariat i del “patiment” que ha sofert d’una españa que només volia munyir-lo.
l’empresariat català és corresponsable del que ens ha tocat viure, bàsicament per què qui estava més aprop dels cercles de poder eren ells i no el “poble”.
i al final les dictadures ofereixen quelcom que per a un empresari focalitzat únicament en el benefici sempre és interessant, estabilitat i absència de drets genèrics.
el nostre empresariat és el que se sent español quan viatja i/o exporta, parla castella a casa i que poca cosa més fa pel país que no sigui ballar sardanes o tirar castells (depenent de la zona).
ara, es dóna la paradoxa de que tenim a l’isidro fainé, al juan rosell en dues posicions molt importants, esperes algún canvi? algún canvi més allà del que deia en Pujol de “peix al cove”??…
te’n recordes d’aquells eslògans de “que la prudència no ens faci traidors!!” doncs, sense arribar al “dramatisme” de lo de traidors, la veritat és que és aquesta prudència la que ens enfanga els peus i ens els fa tant pesats que a camins sembla que ni ens movem….
complicat i complexe…. així ho veig.
salutacions cordials i bones festes.