A diferència d’altres diaris publicats a Barcelona, però pensats en clau espanyola, –La Vanguardia, des del conservadurisme autòcton i El periódico, al servei del populisme unionista- l’Avui és un producte periodístic, nascut l’any 1976 per subscripció popular, que manté una existència precària gràcies al suport de la Generalitat i la complicitat interessada de dos grups mediàtics aliens a tot projecte nacional català.
D’aquesta conjuntura se’n deriva la dificultat crònica per esdevenir efectivament un mitjà nacional, tant en la seva concepció com en la seva distribució arreu dels territoris de parla catalana. Tot i aquestes limitacions, cap altre diari dels publicats al Cap i Casal és capaç d’oferir als lectors una edició de qualitat, com la d’avui, amb un article de lectura imprescindible de Joan B. Culla i les entrevistes a Josep Ramoneda i Joan Solà. Tres eminents intel·lectuals catalans que expressen la diversitat del pensament polític i cultural català contemporani i el seu compromís amb la causa de la llibertat de Catalunya. Aquest reconeixement no pot ocultar algunes atzagaiades com el refús (després d’haver-lo inicialment acceptat) de l’article de Víctor Alexandre, “ERC, partit conservador” (es pot trobar a www.victoralexandre.cat).
Per aquesta finestra oberta al pensament polític català que és l’Avui, Joan B. Culla ha publicat aquest diumenge electoral l’article “No hi ha feixismes bons”, on alerta dels perills potencials de comportaments totalitaris en la societat catalana d’avui, afectada de ple per una crisi econòmica i social estructural. S’escriu poc a casa nostra sobre el totalitarisme polític i religiós autòcton i els qui més soroll fan són els intel·lectuals i polítics espanyolistesentestats a fer analogies fraudulentes entre la situació dels perseguits pel nazisme i els castellanoparlants a Catalunya. Fora d’aquestes apel·lacions mancades de rigor i veracitat, des del progressisme hegemònic i institucionalitzat com a políticament correcte pràcticament no es parla de les tendències totalitàries que es desenvolupen -en alguns casos amb la seva complicitat- a casa nostra.
La catalanitat i la llibertat són causes indestriables l’una de l’altre, però només s’han desenvolupat quan hi ha hagut un corrent de pensament polític que les hagi volgut -i sabut- conjuminar. El nacionalisme republicà dels anys trenta ha estat la darrera experiència històrica amb aquesta voluntat. Les concepcions polítiques hegemòniques actualment: el progressisme cristiano-marxista, en les seues diverses accepcions no té ni la catalanitat, ni la llibertat com a valors centrals. Ans al contrari, hi ha hagut en els darrers trenta anys una davaluació persistent i conscient de la tradició jurídica i política del liberalisme i el republicanisme que dóna com a resultat la buidor actual de pensament propi. En canvi, no falten col·laboradors autòctons de causes totalitàries, abstractes i alienes a la nostra conflictiva realitat nacional, com el tardocomunisme, el neofeixisme, la judeofòbia i els totalitarismes religiosos (l’islàmic i el catòlic).
Joan B. Culla esmenta en el seu article fenòmens diversos entre si: no és el mateix la protesta anti-Bolonyad’una minoria d’universitaris, amb un aire de ficció i radicalitat aparent (però basada en impostures -allò que realment sí que és perillós-), que la connivència amb el gihadisme i l’antisionisme que s’escampa arreu d’Europa, com denuncien personalitats eminents de la talla de Taguieffi Halliday. Les apel·lacions demagògiques a la “destrucció del capitalisme” en boca de personatges homolgats com a progressistes del tipus Arcadi Oliveras, alimenten comportaments antisocials desproveïts de voluntat “revolucionària”. El silenci impassible davant el genocidi de les poblacions animistes del Darfur a mans del règim islamista del Sudan (amb el president burlant-se del seu processament pel Tribunal Penal Internacional), davant la liquidació “manu militari” de la resistència tamil a Sri Lanka, davant el reviscolament de l’imperialisme rus contra Geòrgia, contra Txetxènia, desqualifiquen els propòsits internacionalistes del pacifisme arbitrari tan en voga entre nosaltres.
Les tendències totalitàries, abstractes i alienes a la realitat humana concreta -la persona, la catalanitat- només es poden contrarestar amb projectes reals, integradors, contrastables, pensats des de l’interior de la comunitat a la qual van dirigits. D’aquí la necessitat imperiosa d’actualitzar el pensament polític català i la seva creació més genuïna: el republicanisme autòcton.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’article que esmentes em sembla impecable i impagable. Ara que em caigui el cel damunt del cap
salut
Toni
ttp://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/no_hi_ha_feixismes_bons_61794.php
No hi ha feixismes bons
Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.
En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no…) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.
Madrid, campus de Somosaguas de la Universidad Complutense, 30 d’abril de 2009. Professors de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia hi han organitzat una taula rodona sobre “Racismo y antisemitismo en España”. Els ponents que hi acudeixen, però, són rebuts per un important grup d’estudiants amb mostres d’hostilitat i crits de “¡Judíos fuera!” o “¡Estamos hartos de los judíos!”. Un pamflet que els protestataris distribueixen i enganxen per les parets desqualifica el president de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya per “adicto a la usura” i “presidente de varias empresas” (sic), i denuncia “al lobby hebreo, auténtica élite financiera especializada en la manipulación y el victimismo”. Val la pena de subratllar que els qui arboren aquestes actituds i paraules genuïnament antisemites, idèntiques a les de les esquadres nazis en vigílies de la presa del poder, s’autodenominen antifeixistes i es consideren adscrits a l’esquerra revolucionària.
Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.
El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència…
Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.
No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis…, que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.