El proper dissabte, 7 de novembre, farà trenta-vuit anys que es va constituir l’Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària de lluita contra el franquisme, a favor de la democràcia i de l’Estatut del 1932 com a pas per a l’exercici del dret d’autodeterminació.
El PSUC era la força hegemònica que dirigia els pronunciaments polítics tàctics i les mobilitzacions. Les organitzacions independentistes (FNC, PSAN i PSAN-Provisional) eren febles, actuaven per separat i tot i el seu potencial de creixement, les forces disposades a pactar la reforma del franquisme es varen acabar imposant.
Avui, gairebé quaranta anys més tard, el cicle polític protagonitzat pels partits que optaren per la reforma de l’Estat espanyol i l’autonomia de Catalunya, ha arribat a la fi sense que s’hagin assolit aquests objectius. L’experiència de l’Assemblea de Catalunya permet extreure lliçons aplicables a l’actualitat: la necessitat de la participació del poble en la vida política, la mobilització cívica com a força transformadora, la potencialitat unitària d’uns punts d’acord susceptibles de formar una majoria pel canvi.
L’esquerra estatalista i de tradició autoritària (PSUC primer i PSC-PSOE després), adversa a la catalanitat, ha fracassat i ja no pot comandar una majoria social i nacional. Només ho pot fer una nova força independentista (Esquerra s’ha degradat com a tal retornant a l’autonomisme fàctic). Aquesta és la responsabilitat de l’hora present.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!