En primer lloc, cal fer una referència a la vocació i l‘aptitud militar dels catalans que ha estat una constant en la historia del nostre poble fins a ben entrat el segle XX. Després de la guerra del 1936-1939 només alguns militars demòcrates catalans mantindran dins l’exèrcit franquista la memòria d’aqueix aspecte del nostre passat col·lectiu. Paral·lelament, durant aqueix mateix període, hi ha un procés de substitució dels referents ideològics republicans, llibertaris i nacionalistes que havien caracteritzat els sectors socials no addictes a l’ordre establert que son desplaçats per un progressisme abstracte d’arrels totalitaries on conflueixen el catolicisme amalgamat amb el socialisme, sempre amb l’espanyolitat com a substrat.
Sorgeix un pacifisme arbitrari, antiamericà, anti-OTAN, desvinculat de la universalitat dels valors democràtics que des de la catalanitat personifica Pau Casals per esdevenir un element justificatiu, com a mínim per omissió, de la violència consubstancial al totalitarisme comunista o la que exerceixen els moviments anticolonialistes que implanten règims dicatatorials al tercer món. I més modernament, els pacifistes nostrats abracen la causa antisionista mentre callen davant la violència islamista. El pacifisme autòcton, amarat d’internacionalisme en pro de causes llunyanes és alhora advers al patriotisme català, al qual hom qualifiquen de reaccionari i militarista quan es planteja dotar al nostre país d’una política integral de defensa i seguretat.
Post Scriptum, 16 d’octubre del 2022.
La manca de solidaritat amb el poble ucraïnès, el kurd i les dones iranianes que es lleven el vel, afegit amb la imvariable hostilitat contra Israel, retraten el capteniment majoritari al si del poble català, incapaç d’assumir la lluita per la pròpia independència i amarat de wokisme estèril moralment fals. No hi ha voluntaris catalans fent costat a ucraïnesos, kurds, ni altres pobles, en canvi hi ha farsants que aparentant un pacifisme displicent es presten a fer d’idiotes útils del jihadisme palestí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si més no, tothom mereix un respecte: tan els antimilitaristes en totes les seves corrents ideològiques com els militaristes. A aquests ultims, però, sols una recomanació: quan digin d’anar a la guerra, que siguin els primers a apuntar-s’hi, ells i els seus fills. Si no ho fan així, el respecte mutuu desapareix.
Atentament