Jaume Renyer

Fa tres anys es va establir a Barcelona la seu d’una nova organització de cooperació interestatal, la Unió per a la Mediterrània, promoguda pel president francès Nicolas Sarkozy. 

En aqueix interval de temps han esclatat les revoltes de la denominada “primavera àrab” i el conflicte sirià, sense que aqueixa organització hagi dit aqueixa boca és meva. De fet, existeix un comitè executiu que es reuneix al cap i casal de Catalunya on resideixen els representants dels diferents estats membres, però havent escoltat la dissertació de l’israelià Ilan Chet, (un prestigiós acadèmic emèrit de la Universitat Hebrea de Jerusalem) vaig entendre el perquè del silenci. Senzillament, la diplomàcia dels estats passa per davant dels compromisos internacionals que han  subscrit i especialment en els conflictes al Pròxim Orient els interlocutors són les potències globals.

La Unió Europea no compta com a interlocutor ja que no té una posició comuna i França aposta per una política d’intervenció al món musulmà que és contradictòria amb els plantejaments de l’OTAN i els EUA. A diferència del cas libi, la no intervenció de França a Síria s’explica per la impotència militar europea incapaç de mantenir la influència després d’haver protagonitzat l’enderrocament de Gadafi, deixant el país en mans dels grups gihadistes que han arribat a assassinar impunement l’ambaixador nordamericà.

Síria, antic protectorat francès (com el Líban) estan immersos en un conflicte civil, obert en el primer cas, latent en el segon. Tot apunta a que serà Turquia, amb el suport de l’OTAN, la que acabi intervenint per donar el cop de gràcia al règim d’El-Assad, no pas en nom de l’aliança de civilitzacions que compartia amb Rodríguez Zapatero sinó de l’hegemonisme turc contra el poble kurd que troba en la fallida del règim baasista una oportunitat per la llibertat.