El segon mandat de Zapatero com a president del govern espanyol es caracteritza per una progressiva bel·ligerància contra els drets dels pobles, tant els de les nacionalitats no reconegudes per la Constitució, com els que arreu del món malden per assolir un estat propi.
L’episodi de la retirada de les tropes espanyoles de Kosovëno és l’únic que retrata l’animadversió activa de la política exterior espanyola contra els drets dels pobles a l’autodeterminació. El suport als intents serbis d’impedir la independència de Montenegro, ara fa dos anys, en foren un precedent il·lustratiu. La defensa reiterada dels drets nacionals dels palestins són l’excepció d’aquesta política de recolzament constant a la integritat dels estats constituïts, i aquesta actitud està originada més per la judeofòbia del nacionalisme espanyol que no pas la preocupació pels drets dels habitants de Gaza i Cisjordània.
Zapatero promou un bloc PSOE-PP a favor de l’integrisme d’estat i per la liquidació de les aspiracions nacionals de bascos, catalans i gallecs. A l’interior de l’Estat no hi ha aliança de civilitzacions que valgui. A l’exterior, el Regne d’Espanya és un actor irrellevant en les relacions diplomàtiques internacionals, els governants socialistes juguen a un antiamericanisme de baixa intensitat (a roda de la política exterior de França) i a estar a bé amb el món àrab, com feia Franco (significativament, Zapatero no ha dit res del processament del president del Sudan per crims contra la humanitat al Darfur).
Ara, però, es trobaran amb una política exterior d’Obama que mira de parar els peus a règims totalitaris com Iran, La Xina i Rússia a base de combinar el diàleg amb la fermesa de l’opció político-militar al complex conflicte contra el gihadisme a Afganistan i Paquistan. I amb una actitud respectuosa amb els pobles que democràticament volen accedir a un estat propi com ja va demostrar, fa poques setmanes, Hillary Clinton responent a preguntes sobre la qüestió nacional catalana.
Avui Zapatero ha anat a Xile només per veure el vicepresident dels Estats Units, el 2 d’abril serà a Londres a la reunió del G-20, els dies 3 i 4 a la cimera de l’OTAN a Estrasburg i Khel, el 5 a Praga a la reunió del Consell Europeu amb Obama i els 6 i 7 a Istambul, a la seva Aliança de Civilitzacions.
Tot un desplegament cara a recuperar crèdit a dins i a fora de l’Estat espanyol, però la seva frivolitat a l’hora de trencar la paraula donada a aliats interns i forans li passarà factura. Els conflictes amb les minories nacionals sotmeses al domini espanyol s’aguditzaran, (a Euskal Herria, segur, a Catalunya, depèn de la capacitat de l’independentisme autòcton per trencar la submissió a l’ordre establert), i el suport exterior per reprimir-los li serà cada cop més difícil d’obtenir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si fem memòria descobrirem que Joan Carretero al 2005 ja el va titllar de “demagog espanyolista”, res de nou un fals triler i un miserable feixistoide populista que fins i tot l’Aznar té més nivell des del punt de vista hispanocèntric clar, que no és el nostre.
Si els coloms o fins i tot els albatros són monogamics no és per amor o només per amor, és per pura estràtegia de supervivència o perpetuació de l’espècie.