Després d’anys aparentment somort torna el debat social sobre la idoneïtat de la incineració dels residus municipals arran de la problemàtica irresolta de la gestió de les escombraries domèstiques, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
La dubitativa política en aquest àmbit del Govern de la Generalitat genera expectatives i reaccions contraposades d’usuaris, científics, ecologistes i electes locals. Al Camp de Tarragona la situació és ben diferent atesa l’eficàcia incontestable després de vint d’anys de la planta incineradora de Constantí. A analitzar aquesta qüestió, des d’un punt de vista jurídic, hi he dedicat un llibre escrit en col·laboració amb Josep Maria Sabaté: “Introducció al règim jurídic de la valorització dels residus municipals” (Cedecs Editorial, Rubí, 2003), que malgrat els anys transcorreguts des de la seva aparició, fonamentalment, continua essent de plena actualitat.
Post Scriptum, 8 de juliol del 2018.
A Barcelona ha esclatat la polèmica en fer-se pública l’aportació d’energia elèctrica procedent de la incineració de residus tot qualificant-la d’electricitat “bruta” pel simple fet del seu origen, quan realment és idèntica a la produïda per altres mitjans. Per tant, la campanya “Que no ens donin gat per llebre” contra la incineració reprén deslegitimant un dels beneficis que produeix i sense demostrar després de dècades de funcionament la toxicitat de les plantes de valorització de residus existents a Catalunya.
Post Scriptum, 10 de març del 2020.
El proppassat 5 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció de a CUP sobe l’emergència climàtica i els nous projectes d’incineració de residus (302-00198/12) amb els vots a favor de JxCat, ERC, CatECP i CUP, que demana una moratòria per a nous projectes d’incineració de residus urbans i industrials a l’espera d’una nova llei de prevenció de la producció de residus a Catalunya.
Les polítiques públiques aplicades pels governs locals i el de la Generalitat s’adeqüen a les prioritats dels sistemes de gestió de residus que es deriven de la Directiva 2008/98/CE que són la prevenció, la reutilització, la valorització i, en darrer terme, l’abocament. Aquest darrer és el mètode més contaminant, i el més emprat a Catalunya (23 abocadors, la majoria en mans privades), mentre que només funcionen 4 incineradores de residus urbans (mentre que a Dinamrca, per exemple, n’hi ha 26). No consten projectes de noves incineradores, ni tampoc el tancament dels abocadors per complir l’objectiu comunitari el 2035, però la pressió política es concentra en el presumpte tancament de les primeres, quan se n’haurien de construir de noves per cobrir tot el territori català. De fa molts anys que hom troba a faltar una política integral de gestió de residus adequada a les necessitats del nostre país desllirada de dogmes irracionals i impostures polítiques.
Post Scriptum, 10 de juny del 2021.
El nomenament d’Isaac Peraire, d’ERC, com a nou director de l’Agència de Residus de Catalunya no fa prevuere res de bo pel desenvolupament d’una política integral de gestió de residus municipals. És un politicastre sense bagatge en aqueixa matèria i un servidor del partit abans que res, incapaç de refutar les impostures dels demagògs anti-incineració. Justament ahir vaig visitar, amb el gerent de SIRUSA i un altre professor de la URV, la nova planta de gestió de residus de Gipuzkoa a Zubieta que ha entrat en funcionament fa sis mesos després d’anys de retard per culpa de la nefasta actuació de Bildu quan era al capdavant de la diputació foral (2011-2015). El dogmatisme dels abertzales contra la incineració els va dur a rescindir el contracte amb les empreses i els bancs que estaven a punt d’inciar la construcció de la planta, això va provocar pèrdues milionàries a l’administració pública que inexplicablement no van ser estimades pel Tribunal de Cuentas quan els hi foren reclamades responsabilitats als administradors que havien pres aitals decisions. A més, el dèficit ocasionat a l’entitat gestora va obligar a passar d’un sistema de gestió directa a una concessió a favor d’una empresa privada, contradint els propòsits d’internalització que prediquen els esquerranistes bascos i els catalans. A diferència de Catalunya, a Gipuzkoa no hi ha cap abocador de residus, mentre que el nostre país n’està ple i en mans d’empreses privades, sense que els ecologistes nostrats hi diguin res, obcecats com estan a denunciar les incineradores públiques.
Post Scriptum, 3 de novembre del 2021.
Festival d’impostura i incompetència avui al Parlament de Catalunya, “Jordà anuncia una moratòria de les incineradores. No se n’obriran de noves i hi haurà un pla de tancament de les existents”. Ni una paaraula de tancar els abocadors, molt més contaminants, amb data de caducitat (2035), tots en mans privades, i en canvi les incineradores són totes públiques, de municipis i consells comarcals, són imprescindibles i coherents amb la normativa comunitària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és broma, tanmateix.
Els residus no són municipals: són teus i meus.