Com cada estiu, en arribar Sant Joan, la flama de la llengua fa via arreu dels Països Catalans partint del Canigó, una de les nostres muntanyes màgiques.
Sempre que puc m’agrada assistir a les activitats relacionades amb la flama que es fan a molts pobles del nostre país, és una forma lúdica de sentir-se membre de la comunitat nacional catalana. El foc i la parla ancestrals són elements essencials de la nostra identitat col·lectiva que només esporàdicament relliguem als plantejaments polítics d’alliberament nacional, com si el folklore popular fos una variant del frikisme. Les festes del foc, els castells, han fet fortuna entrant a la contemporaneïtat, les sardanes no han tingut la mateixa sort i són percebudes com una reminiscència del passat. A l’hora de la projecció internacional del conflicte català els referents simbòlics i culturals són importants per mostrar quina mena de poble s’és i quina voluntat en sustenta.
Avui, la referència al Canigó, a la Catalunya Nord, a la unitat de la llengua és essencial per a la causa independentista perquè aporta la dimensió transestatal que ens cal per esdevenir una qüestió pendent de resoldre a l’agenda europea. Sarkozy passa dels catalans gairebé tant com Zapatero. L’any vinent també s’escull el president de la República francesa, una cita electoral que no hauria de ser aliena a l’independentisme.
Post Scriptum, 1 de novembre del 2013.
He retrobat una poesia que vaig anotar a mà fa anys d’autor anònim:
“Les vieux aires catalans
chantent dans ma memoire,
avec leur mélodie enchanteuse d’antan
tout le pays revit en eux,
toute l’histoire,
les usages anciens, le carnaval,
la joie,
Cerdagne, Roussillon, Vallespir
et Conflent.”
Post Scriptum, 7 de novembre del 2017.
Avui s’escau el 358 aniversari del Tractat dels Pirineus entre el regne de França i el de Castella que va esquarterar el Principat de Catalunya segregant el territori que avui coneixem com Catalunya Nord. Aqueix cap de setmana he pujat a Perpinyà per participar a la manifestació independentista i retornant a casa he passat pel coll d’Ares, un punt fronterer que fou escenari del drama de l’exili del 1939. En un monòlit commemoratiu hi ha aqueixa poesia anònima:
“Aquí s’acaben les penes d’una guerra,
comencen les d’un exili que et desterra !
Que l’amargor d’una enyorança
no us faci perdre l’esperança”
Post Scriptum, 2 de juny del 2023.
Pregó de la Flama del Canigó per la festa de Sant Joan 2023
La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres. La seva llum il·lumina el camí de les persones que la baixen, des del cim del Canigó, per repartir-la entre una munió de voluntaris que l’escampen arreu, i la fan arribar allà on els homes i dones de bona voluntat volen fer festa. Més tard, també il·lumina infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és aquesta festa del Solstici d’estiu: La nit més curta i el dia més llarg. I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga amb tota la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar sigui la tomba de tantes persones que escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat…
El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (i si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que aquest foc cremi tot allò que és vell, corcat i caducat, ja que de les seves cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble. I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans dels homes i les dones de la terra han anat pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra seca camins, còrrecs, cabanes i orris; les mans que han construït barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport, mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i també, les mans que ens han acaronat i gronxat a la nostra infantesa.
Deixeu-me que acabi amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, d’un cantant galàctic que té per nom Jaume Sisa, i que diuen així:
“Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Visca Sant Joan i la flama dels Països Catalans!
Lluís Puig i Gordi, Govern del Consell
Brussel·les, juny de 2023
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!