La seva trajectòria l’acredita com un executiu polivalent amb càrrecs a diverses administracions públiques amb diferents governs, però no és un polític amb sentit d’estat, català evidentment, o almenys no ho ha demostrat fins ara. Al seu nomenament més aviat cal interpretar-lo com l’evidència que CIU no té entre els seus dirigents persones amb capacitat per comandar els Mossos d’Esquadra en una conjuntura complicada -la causada per la deslegitimització permanent de la funció policial que impregna la mentalitat de la classe política subalterna, des de la mateixa CIU a la CUP, passant per ERC-.
El predecessor d’Albert Batlle, -Manuel Prat, un quadre de CDC- va dimitir d’una manera vergonyant acorralat pel cas Ester Quintana just abans d’encarar el desallotjament de Can Vies. Aqueix conflicte encara obert, és un dels fracassos més rellevants del mandat de de Xavier Trias, i de tots els grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona que ahir van oferir un exemple de fins a quin punt la classe política actual pot arribar a claudicar de les seves responsabilitats. Només el grup municipal del PP va demostrar tenir sentit d’estat, espanyol en el seu cas, i estar a l’alçada del moment defensant coherentment el complet desallotjament dels okupes de Can Vies.
En un procés d’independència el comandament de les forces de seguretat pròpies és un lloc clau, estratègic, on hi cal algú capaç d’afrontar les diverses violències que poden alterar i fins i tot estroncar la vida democràtica i la convivència cívica al nostre país. Els mèrits professionals d’Albert Batlle no són suficients per afrontar amb alguna possibilitat d’èxit els conflictes que s’albiren si la causa de la llibertat del poble català vol arribar a bon port. Que no hi hagi ningú entre les files dels partits del Govern a l’alçada d’aqueixa responsabilitat és un símptoma de la consistència dels dirigents -no solament de CIU- que són actualment al capdavant del procés.
Fa setanta anys el Cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat era Miquel Badia, un patriota de pedra picada, prototipus dels voluntaris que integraven els Escamots d’Estat Català, un dels personatges més odiats pels qui l’assassinaren (uns pistolers de la FAI) i pels que post-mortem l’han presentat com la prova de l’existència del feixisme català. Voler un estat propi comporta també -preferentment fins tot- dotar-se de la capacitat de poder defensar-lo abans i després de la seva proclamació front als enemics interns i externs, i dels progressisme abstracte i banal predominant també entre els rengles dels que es diuen independentistes hom equipara ordre amb autoritarisme.
Des de les pàgines de Vilaweb mateix s’ha difamat la memòria de Miquel Badia en uns termes que reflecteixen la mentalitat dominant entre els cercles mediàtics i culturals políticament correctes que prefereixen encobrir els okupes que sostenir els Mossos d’Esquadra. La irresponsabilitat dels qui afirmen voler la independència i alhora actuen a kumbaiàs sense exèrcit, ni policia, ni intel·ligència és el camí que mena a unes maltempsades que no els que així actuen no són ni capaços d’imaginar.
Miquel Badia és un exponent d’un moment històric irrepetible, no és necessàriament el model de comandament policial que hores d’ara el país necessita, però la seva memòria contrasta amb la mancança que hom pot observar al capdavant de la Policia de Catalunya.
Post Scriptum, 15 de maig del 2019.
Albert Batlle va dimitir l’estiu del 2017 com a director general de la Policia de la Generalitat quan s’atansava el referèndum del primer d’octubre, ara retorna al PSC com a candidat número tres a la llista per l’Ajuntament de Barcelona per tal de bastir una nova sociovergència contra l’independentisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!