Ahir mateix, Felipe González -qui fou president del govern espanyol- es declarava partidari de la desaparació de les diputacions provincials com a mesura d’estalvi en temps de crisi.
Les seves opinions coincideixen amb la celebració d’una convenció del PSOE dedicada a debatre específicament el model autonòmic i territorial del partit. No és pas cap casualitat, donç, que l’antic mandatari espanyol s’expressi en aquests termes, però sí que les seves recomanacions vagin en la línia contrària d’allò que havia sostingut fins a la data. Durant el seu mandat, (1982-1996), les diputacions provincials foren concebudes com a contrapoders als governs autonòmics. Només cal parar compte en el paper que ha jugat la Diputació de Barcelona envers el Govern de la Generalitat.
El manteniment inalterable dels límits provincials fixats l’any 1833 ha estat un dels dogmes del nacionalisme espanyol contemporani. Les propostes de canvi, ja sigui per convertir Catalunya en una província única (com sostenien ERC i CIU) o per reintegrar el comtat de Trevino a Àraba, han estat frontalment desestimades tan pel PSOE com pel PP. Que desaparegui l’òrgan administratiu que governa les províncies no comporta necessàriament la supressió d’aquestes, però obre la porta a reformes autonòmiques de més profunditat –com proposa el Bloque Nacionalista Galego– o a la recentralització de l’Estat, com vol el PP.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!