M’agrada especialment l’expressió nostrada “la cançó de l’enfadós” per descriure la conducta d’algú que repeteix insistentment una determinada actuació per tal d’irritar als qui l’envolten. Aqueix símil es pot aplicar a les protestes viscudes a les universitats catalanes el proppassat 29 de febrer.
Sóc membre de la comunitat universitària en tant que professor associat a la URV des de fa setze anys i tot tenir una dedicació puntual a la vida acadèmica segueixo de prop la problemàtica que afecta la universitat pública catalana. Comparteixo moltes de les crítiques que assenyalen la burocratització, el nepotisme, la falta d’estímuls a la competència d’estudiants i professors, la desinversió de les administracions entre d’altres, però discrepo de les solucions que s’hi apunten.
Atribuir la culpa de la crisi actual -deguda a la falta de model universitari català- a la penetració del capitalisme a les aules és una impostura intel·lectual pròpia de països on imperen règims populistes o totalitaris. Aqueixa perversió moral resulta especialment escandalosa si els que això prediquen formen part de la generació de
professors “indignats” que han patrimonialitzat des de fa quaranta anys bona part de les institucions universitàries.
L’hegemonia ideològica entre el professorat més actiu en la vida universitària ha estat en mans del progressisme banal que ha segregat l’aversió envers la catalanitat i ha defugit el compromís amb la reconstrucció nacional. Això és així fins i tot a la universitat creada pel pujolisme, la UPF. La desvinculació de la universitat del seu entorn social es percep també en l’allunyament respecte de l’empresa privada que fa recerca i vincula la seva prosperitat a la del país. En aqueix vessant la universitat catalana és a les antípodes del model més exitós internacionalment que és l’israelià.
Hom pot criticar la desorientació i els excessos dels estudiants a l’hora d’expressar les seves reivindicacions, però en el fons reflecteixen la manca de valors que han rebut precisament dels qui s’han enquistat als llocs de poder mediàtic i administratiu de les universitats. Des dels campus i les facultats surt reiteradament un plany adreçat a la societat estèril i contraproduent que en res ajuda a la millora de les condicions de vida i de progrés del nostre país. Per això també subscric totalment l’apunt del bloc Hasbarat’s
“Conrear el futur“.