Aquest final d’agost, el sol roent es fa notar de valent arreu del país amb una intensitat fora mida que fa presagiar tempestes.
Com si la terra parlés als qui la poblen a través d’una meteorologia de canvis abruptes. Sense voler de cap manera escampar mals averanys, aquest estiu prenyat d’esdeveniments cabdals sembla anunciar l’esclat de la tardor. I no només mitjançant les eleccions al Parlament de Catalunya: les conseqüències de la crisi econòmica es tornaran a fer patents a la tornada de vacances, les tensions socials i polítiques canalitzades a través de la contraposició d’interessos nacionals (l’eix Catalunya-España, no pas el conflicte esquerra-dreta) seran més forts que mai. Per a una classe política acostumada a “l’oasi català” aquesta dinàmica resulta estranya i no està preparada per canalitzar-lo constructivament. S’hauran d’improvisar nous projectes i nous lideratges sobre la marxa.
Post Scriptum, 27 d’agost del 2017.
Enguany també tenim calorada i la tempesta que s’apropa serà de les més fortes de les hagudes en els darrers vuitanta anys. La manifestació d’ahir a Barcelona no va anar en consonància amb els propòsits del poder espanyol ja que malgrat l’aparell mediàtic contra-independentista no van poder evitar que l’acte reflectís el conflicte entre l’ordre estatal i l’independentisme català. La reacció dirigida des de Madrid no en té prou amb els col·laboracionistes nostrats i haurà d’emprar mesures extraordinàries que no faran més que agreujar i perllongar-lo.
Post Scriptum, 6 de març del 2023.
L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb encaixa amb el contingut d’aquest apunt: “A Mallorca en diuen “foc colgat”, d’això que vivim. El volum i la contundència de la protesta contra la infermera catalanòfoba fa pensar que la indignació es cova com en el fons d’un volcà i que va tornant a créixer, en un país que torna a desconfiar dels polítics”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla que l’actual eix dreta-esquerra nacional sense la capacitat de maniobra suficient no es veu com pot afrontar els reptes que Catalunya li exigeix amb la solvència que cal.
En el ben entés que l’economia només és un instrument. On la política econòmica i la despesa pública d’una economia esdevé una eina important que sembla exigir un ús amb molta més responsable.
I com tot instrument depen de l’ús on una major orientació cada vegada més equilibrada i més adequada a les necessitats actuals específiques del país de la política econòmica i la despesa pública que cal en cada moment es pot contribuïr a dinamitzar l’economia de forma més positiva, proporcionada, productiva, més sostenible i cohesionada entre els diferents sectors productius davant el repte de la globalització .
O pel contrari és un mal ús o un ús menys addient a les necessitats del país de l’orientació d’una política econòmica i de despesa pública no adecuada pot ralentizar encara més l’economia.
Doncs la despesa pública per la despesa pública i les polítiques econòmiques no solucionen res, és l’ús addient i equilibrat en l’economia d’un país el que pot determinar la seua solvència.
Una dependència desproporcionada de la despesa pública i orientació de la política econòmica inadequada pot fer entrar en un cercle viciós a un sistema de creant una major dependència pública que pot esdevindre cada vegada més insostenible per l’economia general.
Un mal ús continuat acaba ofegant l’economia és com una mena de dependència on cada vegada necessites més estupefaents per sortir endavant, fins que es produeix una crisi o un colapse total. I necessites un tractament de desintoxicació per estabilitzar i recuperar l’activitat normal orgànica.
És a dir,