L’operació policial dirigida pel jutge Garzón detenint una sèrie de notables, polítics i empresaris catalans, afins als dos principals partits amb representació parlamentària catalana ha desencadenat una seqüència d’esdeveniments, ara per ara, d’evolució imprevisible que mereixen algunes reflexions.
La primera, afecta al poder judicial espanyol mateix, caracteritzat per una successió de decisions que responen a criteris poc coherents: així hom autoritza la clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià (desemparant el dret de rebre informació en català de molts ciutadans valencians), empresona als dirigents de l’esquerra abertzale que cerquen propostes polítiques per a la fi de la violència (amb una fonamentació jurídica precària), deixa en llibertat sense fiança a delinqüents confessos com Millet i Montull, i ara irromp en ajuntaments i grups empresarials catalans a la recerca de casos de corrupció que s’hauran de provar.
Aquests casos recents no fan més que afegir-se a la llarga sèrie d’expedients que en els darrers anys han devaluat el rigor i l’equanimitat del poder judicial espanyol. Amb això no vull desqualificar d’entrada les actuacions judicials en curs ni protegir ningú més enllà al dret a la pressumpció d’innocència que empara als ciutadans dels estats considerats democràtics. Només vull recordar que el sistema judicial estatal, centralitzat i burocratitzat, és ell mateix un dels fronts que requereixen una reforma estructural en profunditat. I un dels aspectes que precisen de revisió urgent és la seva desconnexió envers el sistema institucional català, i de retruc, social autòcton respecte el qual actua com un agent forani. Entre la passivitat de les institucions catalanes (Govern de la Generalitat, Sindicatura de Comptes) i l’externalitat de les actuacions judicials, els casos de corrupció oberts al nostre país apareixen com a reals als ulls de la ciutadania però alhora sense uns referents ètics i polítics que assenyalin les vies de superació de l’atzucac econòmic, moral i polític que viu Catalunya.
Post Scriptum, 27 d’octubre del 2020.
Certament, hi ha hagut casos de corrupció greus a Catalunya des del restabliment autonòmic del 1977 ençà, però s’han investigat policialment i judicialment segons ha convingut a l’ordre espanyol establert a Catalunya i, globalment considerats, són d’una dimensió insignificant comparats amb els de caràcter estructural que formen part de la cleptocràcia que tan encertadament han definit els professors Pérez Francesch i Del Clot Trias. La comparació entre el tractament que estan rebent CDC i PP pels respectius casos de corrupció que els afecten és evidentment arbitrari per part del poder judicial estatal però sobretot hi ha un fet diferencial també qualitativamemt diferent: la societat catalana rebutja moralment el saqueig del bé comú i castiga electoralment els partits que l’emparen i en canvi la societat espanyola exculpa els que creuen els representen.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2021.
Vicent Partal dedica l’editorail d’avui al cas “Jordi Pujol, a punta de pistola. Cada dia és més clar que l’estat espanyol va començar l’any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya”, del qual cal extreeure’n aqueix paràgraf:
“Cada dia és més clar que l’estat espanyol va començar l’any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya. A partir, molt probablement, de la consulta del 9-N i de la percepció que les bases del PSC i CiU s’anaven tornant independentistes. I segurament, encara més en concret, que s’hi anava tornant Convergència Democràtica com a partit. La corrupció, la real però també la inventada, va servir per a organitzar les primeres batalles, des de les clavegueres, des de les portades dels diaris i des dels estaments judicials. Però això, vist d’avui i vist l’atracament a punta de pistola, implica dues coses. Una, que l’objectiu no era resoldre-la, la corrupció, sinó fer-la servir per a uns objectius polítics. I dues, important, que Espanya menteix quan afirma que tan sols han reaccionat en defensa de l’ordre constitucional, segons ells violat el 2017, com hauria fet qualsevol altre estat.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’ús de la judicatura -española- per a atemorir els timorats de convicions i de dignitat distreta, però amb poder econòmic i real.
I si fos una entabanada del jutge sangonera per a doblegar els nostres petits poders?
I qui són els españols per a donar lliçons d’honestitat?
I si els nostres compatriotes encausats no foren subjecte de delicte en quin tribunal internacional podrien empalar els poders españols?
Què feia la Guàrdia de Corps irrompent en una batlia de la colònia?
Quina gran mise en scène amb la rossa guapíssima uniformada a la porta de la batlia de sta. Coloma !
Tan poca corrupció tenen els españols amb el tema dels terrenys de Guadalajara de propietat de la Aguirre i family amb implicacions d’Agag & co, amb el AVE que se’n vénen de colònies ací?
El sistema jurídico-administratiu gaudeix de tan bona salut per a anar intentant aventures d’acollonir el veïnat o és sols una operació mediàtico-festiva per a crear dissens social entre nosaltres?
Quina relació hi ha entre Zaragoza-Chacón i els serveis d’intel·ligència españols?
hem de transmetre valors, hem de fer-ho per què si no ho perdem tot.
honestetat, vàlua personal, moralitat… tot això sona un pèl carca però és bàsic per construir un país que vol ser referent.
els partits polítics no poden robar i si algú ho fa, dins del partit, se l’ha d’expulsar i defenestrar.
i no dic davant d’acusacions puntuals, dic davant de fets comprovats, davant del jutje però sobretot a nivell intern, per què tots sabem/sabeu còm va això, d’on surten els diners i còm es vesteix el pressupost….
una classe pràctica de còm es finança un partit:
l’ajuntament XXX té un milió d’euros per fer una obra, li adjudica al constructor “amic” YYYY a canvi d’una donació d’un % a la fundació XXX”” (cal que aquesta fundació tingui un nom molt de pedra picada Foment de la Llibertat i la internacionalització de Catalunya, per exemple).
al final l’obra costa el milió d’euros + un complementari % que és el que ha anat a parar al partit via fundació (totes les obres es desvien, és impossible ajustar-ho, diuen….)
i la fundació té personal propi amb sous molt importants per feines inconcretes (militants del partit, alguns familiars…etc) i a banda “contracta” a polítics del partit per a que donin xerrades en pro d’aquesta “llibertat i internacionalització”…..
així funciona, i ara podeu dir-me que no, que és mentida i que si puc que ho demostri, doncs ja està fet i s’anomena frau del palau de la música.
aquí hi ha els convergents, però per què creieu que la fundació social de caixa catalunya subvenciona a la fundació del PSC¿? doncs per què és una manera de redistribuir la riquesa…
és una llastima però o els partits aneu/van a per totes i treuen als corruptes o al final tot fa molta llastima….
recordo quan el Benach es va gastar 9.000 euros en una taula i reposa-peus pel seu cotxe… en quin cap entra? és moral que s’ho gasti?? ningú del seu entorn li va dir ernest que t’estàs passant coi, que això és una frivolitat…. ningú¿¿???….
honestetat senyors, això és el que demano, i sobretot res de luxes pagant naltros, el poble, per què no es pot entendre… i això no és demagogia… això és una realitat, algú que inverteix 9.000 euros en una taula de cotxe només pot ser un afeccionat al tunning o un que té molts diners, però el benach ho va fer amb els meus/nostres diners…
salutacions, tristes, però sinceres
En Blesa dóna alguna pista.Ja que aquí estem tots controlats, ho diré en anglès de cara a facilitar la feina de la CIA: do you remember the 1992 detentions?