Jaume Renyer

Cuando, en Cataluña, se ha plasmado la propuesta de un gran salto hacia la independencia, se ha evidenciado que los muelles que debían facilitar el impulso estaban averiados. El independentismo tomó la palabra cuando el régimen sobre el que se articuló la Generalitat reinstaurada empezó a dar señales de agotamiento. Era necesario que el pujolismo decayera para que el independentismo emergiera. Y poco a poco se ha ido descubriendo que las bases no eran suficientemente sólidas para el envite.

En Cataluña, como en España, al construir los cimientos de la nueva democracia se priorizó la estabilidad y la seguridad antes que la cultura democrática y la ambición colectiva. Al formar la nueva administración catalana se perdió la oportunidad de hacerla distinta y moderna, de alta calidad y sentido del servicio público: “Había que colocar a los nuestros”. La construcción de un sistema clientelar, que garantizara la hegemonía política, prevaleció por encima de la calidad democrática de las instituciones y favoreció una concepción patrimonial de las mismas. Una retórica nacionalista que se agotaba en sí misma, sin otro proyecto que la consolidación del nuevo statu quo, creó el clima adecuado para mantener desmovilizada y cautiva a la sociedad civil. El único proyecto portador de ambición fue el modelo Barcelona de Maragall y Bohigas, que fue recibido con recelo y sospecha, mientras los dos principales partidos guardaban celosamente el reparto de papeles y de espacios de poder. Barcelona ganó lugar y reconocimiento en el mundo, entre el pánico de los que no entendían que lo bueno para Barcelona es bueno para Cataluña. Con esta mentalidad defensiva se fraguó una Cataluña timorata, a la que desde España se premiaba su contribución a la gobernabilidad, con la tranquilidad de saber que cualquier veleidad rupturista sería neutralizada.

La crisis del pujolismo dio paso al gobierno de izquierdas y se entró en una fase de turbulencias que todavía no ha terminado. Fue precisamente durante el Tripartito que el proyecto independentista salió de la marginalidad y se propagó transversalmente. Y ha sido cuando se han dado los primeros pasos de ruptura, cuando se ha constatado que las bases de partida no tenían la solidez que requería el envite. La crisis, aquí como en España, ha revelado la cara oscura de un régimen agotado. Y quiérase o no, la corrupción que está emergiendo es un freno a las ambiciones.

Es cierto que un proyecto de independencia puede ser visto como una oportunidad para empezar sobre bases nuevas y generar una dinámica regeneradora. Pero para ello es necesario que se haga desde partidos y organizaciones libres de toda sospecha. Afrontar la cuestión de la corrupción es fundamental. Pero los principales partidos no saben qué camino tomar porque temen que si se tira fuerte de los hilos de la corrupción puedan desmadejarse demasiadas cosas. El sistema de complicidades tejido sobre el país es muy espeso.

Estos días se repite la expresión antipolítica para referirse al movimiento de Grillo que acaba de ser el más votado en Italia. Una organización que alcanza el 25% de los votos, que la edad media de sus diputados es de 32 años, que el 88 por ciento son licenciados y cuatro de cada 10 son mujeres, puede ser un grupo ingenuo y poco integrado, pero da testimonio de una gran voluntad de intervenir en política. Grillo es un personaje detestable y sería saludable que sus diputados y seguidores le agradecieran los servicios prestados y lo mandaran a la jubilación. Pero al señalar al movimiento como antipolítico se está dando por supuesto que la política es propiedad de los partidos establecidos. Y, precisamente, lo que se requiere ahora es abrir las puertas de la política a los ciudadanos que quieren romper con la indiferencia cultivada durante estos últimos años y ejercer un derecho —participar en política— que nadie tiene en exclusiva.

Si Cataluña muestra debilidad en el momento en que se pretende dar un gran paso adelante, es precisamente porque, durante mucho tiempo la política ha sido lejana a la ciudadanía, desmovilizadora y excluyente. Y ha contribuido a configurar un estado de apatía moral en la sociedad. Este es un lastre para cualquier proyecto de futuro que no es imputable al enemigo exterior y que hace pensar en el tiempo perdido en la comodidad del gobierno patrimonial del país y del statu quo partidario. El resultado es que el país está entrando en un estado de suspensión entre la melancolía de algunos por el orden perdido y la todavía ingrávida idea de independencia.

Post Scriptum, 7 de març del 2018.

En aqueix article Josep Ramoneda encerta a assenyalar les mancances del procés independentista basada en les mateixes forces polítiques, CDC (ara PDECat) i ERC que han protagonitzat l’etapa autonòmica: les actituds de Santiago Vila o Joan Tardà demanant el retorn a fórmules ja esgotades així ho demostra. Però Josep Ramoneda, autor d’un breu apunt del proppassat 1 de febrer (a El País, on no ha deixat de col·laborar veient com purgaven a d’altres opinadors no espanyolistes com Joan Baptista Culla o Francesc Serés) titulat “Rectificar” aparenta ignorar que el poder espanyol està en guerra contra Catalunya i no hi ha marge per a la negociació bilateral que reclama. Un intel·lectual d’esquerres no hauria de prescindir dels moviments populars com actors polítics, banalitzant la més gran expressió de sobirania haguda al nostre país com va ser el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre passat.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2020.

Agustí Colomines retrata avui al Nacional aqueixa patum del nostrat progressisme abstracte i estèril, ancorat an l’antipujolisme i refractari a l’independentisme,“Ramoneda, la filosofia del senyor Esteve“:

Tothom té un rei al cos. Molts comentaristes hi tenen un sociòleg. L’antic director del CCCB, Josep Ramoneda, ho demostra en el darrer dels seus articles en parlar d’un suposat “narcisisme” independentista representat per Laura Borràs i Junts. Deixant de banda que Ramoneda torni a intentar reproduir els arguments que ja havia fet servir per combatre el pujolisme —allò dels bons i els dolents i la sonsònia derivada de la superioritat moral dels progres—, ara, a més, hi afegeix dots sociològics per determinar què representa Junts. I no se’n surt gaire bé, la veritat sigui dita. Afirma Ramoneda que a Junts “hi ha arribat gent de diferents procedències (i, per tant, sensibilitats i interessos també molt diversos) però la seva base social segueix sent, en bona part, la del pujolisme, àmplies classes mitjanes benestants en les quals el patriotisme fa parella amb la moderació”. D’aquesta radiografia feta a ull, sense cap mena de base científica, sinó derivada d’un simple apriorisme ideològic, Ramoneda n’extreu el tòpic. Si Junts és això, ¿llavors a qui representen el PDeCAT, el PNC, Lliures, la Lliga, Convergents, Units per Avançar i el mosaic de sigles que es reivindica hereva del pujolisme? ¿No són aquests els moderats que abans es creien amb el dret de classificar els catalans? El més gran de tots aquests grupets, el PDeCAT, que es va desenganxar de Junts per qüestions ideològiques i reclama ser la dreta independentista, quina base sociològica té?

Tot plegat és una mica més complex. Si els que s’han escindit de Junts per quedar-se al PDeCAT són, bàsicament, càrrecs municipals i diputats que recelen del radicalisme ideològic de Junts, no seria millor oblidar-se de les anàlisis de classe per definir els suports? El 14-F sabrem qui representa què i amb quins suports compta. Si, com anuncien les enquestes, els postconvergents de veritat no fan gaire bon paper, malgrat que es beneficiaran de conservar els drets electorals i, per tant, ser considerats el segon partit del Parlament —cosa que és evident que no són— en els debats televisius, potser és que representen una altra cosa i que les classes mitjanes no són el que Ramoneda creu que són. Amb els resultats de les primàries ha quedat clar que Junts no és la continuïtat de CDC. Els incombustibles, per dir-ho així, són, dins de Junts, un 20% i, de nou, lligats a càrrecs públics que ostenten des de fa anys. La batalla entre els diversos PDeCAT que convivien dins de Junts va destruir la Crida —que havia de ser el partit nou i la síntesi de diverses sensibilitats— perquè els independents, aquests que Ramoneda diu que han arribat de diferents procedències, sense especificar quines, però que no han renunciat a la seva ideologia progressista o directament d’esquerra, no van poder aturar la manca de decisió de Jordi Sànchez i Carles Puigdemont. S’han perdut dos anys que haurien estat importantíssims, vista la crisi pandèmica actual.

Suposo que els que van malmetre la Crida i no van saber llegir què volia la gent, ara es deuen haver adonat del canvi profund que ha experimentat la base de Junts, que està molt lluny de ser, com insinua Ramoneda, una colla de petitburgesos encaterinats “amb una promesa que no avança”. Els independentistes anhelen un ideal com els socialistes n’anhelen un altre que, de moment, no es veu que hagi triomfat enlloc, o com els demòcrates que viuen sotmesos a una dictadura malden per la llibertat. Tan babaus deuen ser els uns com els altres, oi? A més, la posició de Ramoneda és d’un conservadorisme extrem, ja que assumeix que si un ideal és difícil d’implementar, per just i raonable que sigui, el millor és abandonar la lluita. Maldar per la independència de Catalunya no és més romàntic que reclamar el benestar social o la democràcia a Hong Kong.

La base actual de Junts s’assembla molt a la que tenia la Crida, tot i que és molt menys nombrosa, i és d’una radicalitat democràtica ferotge. Me’n vaig adonar quan vaig fer 10.000 kilòmetres rondant per tot Catalunya per organitzar el que hauria estat un gran partit moviment. Si alguna cosa vaig poder constatar —assumint ara jo, també, el paper de sociòleg de pega—, és que fins i tot aquella gent que provenia de CDC —o del PDeCAT— però que era gent normal i corrent, estava més predisposada a desfer-se del passat que no pas els que ostentaven càrrecs públics. La confessió de Pujol va destruir el mite. Els consellers empresonats que es van bolcar a favor de la candidatura de Damià Calvet, en un dels errors polítics més colossals dels darrers temps, haurien pogut entendre aquest canvi si haguessin sabut valorar millor el suport insubornable de la gent que dia rere dia, incansablement, els dona suport, els paga les multes i organitza actes de tota mena per reclamar l’amnistia, la democràcia i la independència.

Una vegada vaig dir a un assessor del president Montilla que un dels defectes dels socialistes era que acostumaven a fer una caricatura dels convergents. La dèria ideologista era l’arbre que no els deixava veure el bosc. La intel·lectualitat progre, l’antiga i la neorepublicana, sempre s’ha cregut superior als nacionalistes i als independentistes, com si defensar la nació i la independència impedís pensar, ser cosmopolita, parlar llengües estrangeres i apreciar les arts. Els votants de Junts no surten de L’auca del senyor Esteve, ni són populistes com asseguren alguns comentaristes passats de moda. Ramoneda reinterpreta el mite de Narcís per enlletgir Junts i qualificar de transcendent la radicalitat que representen Carles Puigdemont i Laura Borràs davant els que renuncien, almenys de moment, a la independència. El discurs de Junts té el mateix sentit que el de la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, quan reclama un nou referèndum enmig de la pandèmia. El que s’aplaudeix allí també hauria de merèixer l’aplaudiment de tots els independentistes d’aquí.