Demà fa un any que va morir Josep Benet i Morell (Cervera 1920- Barcelona 2008), jurista, historiador i polític, català, cristià i demòcrata integral.
El Centre d’Història Contemporània de Catalunya va promoure l’edició de l’obra “Josep Benet. El meu jurament del 1939”, (Editorial Base, Barcelona, 2008), on Josep Maria Roig, Hilari Raguer i Jordi Pujol fan una semblança del personatge reproduint les respectives intervencions en l’acte d’atorgament de la Medalla d’Or de la Generalitat, el 25 d’abril del 2000.
Per descriure el sentit de l’acció política i patriòtica de Benet res millor que reproduïr aquest fragment del seu discurs d’acceptació de l’alta distinció que li fou lliurada: “Aquell dia 26, de l’any de la desfeta nacional del meu poble, davant aquella Catalunya vençuda, el jove soldat de la lleva del 41 que era jo, convalescent d’una ferida encara, es quedava a l’interior del país i ….. vaig plorar, ho confeso, amargament. I, supervivent com era entre tants companys que havien mort al front i als hospitals, vaig jurar de dedicar la meva vida de supervivent a treballar per recuperar el règim democràtic i autonòmic perdut. A lluitar contra el franquisme, per la idea nacional de Catalunya, de tots els Països Catalans, a defensar Catalunya de l’intent franquista de genocidi cultural contra ella que s’iniciava. Certament, la guerra que s’havia imposat a Catalunya, a una Catalunya que, a la primavera del 1936, era denominada l’oasi de la República, havia acabat amb una gravíssima desfeta.
Catalunya sortia, d’aquella guerra, vençuda i l’odi anticatalà predicat pel franquisme vencedor s’abatia sobre els catalans vençuts. El gran escriptor liberal Gaziel, des de l’exili, davant l’espectacle d’aquella Catalunya vençuda el 1939, escrivia: “Res no ha quedat en peu dl que era nostre: ni el Govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni, tan sols, la senyera. Només en resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, hem perdut i Catalunya ha perdut”. Aquesta desfeta va afectar tots els catalans. Tant aquells que, fins al darrer moment, havíem lluitat en defensa de la República i de l’autonomia de Catalunya, com aquells altres que, per les raons que fossin, ideològiques, religioses, econòmiques, o, simplement, per salvar la pròpia vida amenaçada, s’havien passat a l’altre costat. Així com aquells altres (per exemple, el mateix Gaziel) que havien pres una posició neutral i s’havien refugiat fora del territori de l’Estat espanyol.
Perquè aquells catalans que, com a individus que pertanyien a una classe social, o afectes a una ideologia, o per motiu de la seva creença religiosa perseguida, es trobaven situats entre els vencedors, com a catalans, com a membres d’una comunitat nacional concreta, es trobaven situats entre els vençuts, llevat que reneguessin de la seva catalanitat i es convertissin en botiflers. L’escriptor espanyol director, en aquell temps, de l’influent diari “El Norte de Castilla” escrivia en aquella hora: “Ya ni Esquerra, ni Lliga, ni derechas, ni izquierdas, ni catalanes templados, ni catalanes radicales. Esto se acabó. La guerra se hizo para esto. Esto (és a dir: el catalanisme) se acabó para siempre”.
Una de les darreres declaracions públiques de Josep Benet, poques setmanes abans del seu traspàs, fou per dissentir obertament de la línia política les forces que íntegren l’actual govern tripartit. Això li valgué crítiques com la que firmà Jordi Castells (ERC) en l’apunt del seu bloc el 2 de març de l’any passat: “Barrera, Benet, Maragall: el vot del despit ?”. Reaccions com la referida, a falta d’arguments, intenten desqualificar els qui com Benet expressen opinions crítiques a base d’acusar-los d’actuar per despit, ressentiment o enveja. Ben altrament, cal escoltar els qui tenen autoritat moral com Benet quan fan un toc d‘alerta, una crida a la reflexió, al compromís patriòtic per damunt d’oportunismes i conjuntures que no condueixen enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També interpreto el vot de Benet a Duran com un toc d’alerta. I sí senyor, és de l’actitut i el pensar de persones com Benet, que un intenta treure’n coneixement, persones íntegres i sobretot: radicalment democràtiques. Com ara tu mateix.
Crec que la crisi actual no tan sols és greu i profunda, sinó que està rautant les mateixes bases dels fonaments socials que ens sostenen. I ho demostra les reaccions, meves incloses, que s’han derivat aquests dies arran dels fets del 18-M a la UB.
Per això crido a parlar.
Veig que la societat té masses capes. Capes que moltes vegades van per lliure. Capes egoïstes de tot tipus de pensament. Potser és hora de trencar capes, o com a mínim posar-les més en contacte. La por és l’enemic número 1 dels humans, i ara més que mai.
Lluitem tots junts contra la por a fer un món millor. Ni que només sigui un pèl millor.