Ahir al vespre va morir Josep Amill i Pagani (Constantí, 1952-2010), als cinquanta-set anys d’edat, vençut per una llarga malaltia que va suportar amb la discreció i la dignitat que el van caracteritzar tota la seva vida.
El vaig conèixer a la darreria de la dècada dels setanta, quan els jovençans ens trobàvem les nits del cap de setmana tarragoní als “Poetes”, als “Polvets” o al “Zaida”. Entre Voll-Damm i Voll-Damm, amb Joan Masalles, el Josep Maria Combalia, la fèiem petar per totes bandes i, tard o d’hora, ensopegàvem amb el Pep Amill, (amb la gorra calada a l’estil del Xesco Boix, fumant “Ducados”), per afegir-hi un comentari irònic amb la seva veu rogallosa.
Forner de professió, de nissaga esquerrana, sentia l’orgull de ser de poble i català de nació. Independentista de primera hora, va ser escollit regidor a Constantí per l’Agrupament de l’Esquerra Catalana (ERC-Nacionalistes d’Esquerra) la legislatura 1983-1987. Fou dels iniciadors de l’independentisme contemporani a Constantí, com avui ho recordaven Joan Reig, Lluís d’Andorra i Josep Maria Sabaté, l’actual alcalde republicà, a l’acte de comiat que parents i amics li hem retut al tanatori de Tarragona. El darrer cop que ens vam veure va ésser amb motiu de la consulta sobre la independència de Catalunya que el proppassat 13 de desembre va tenir lloc al seu poble.
Avui, en un acte breu i sobri, els seus amics han distribuit un díptic amb la seva imatge, la seva cançó preferida i aquestes paraules: “Sempre ens deia, enmig d’alguna llarga conversa: “Al meu enterrament canteu-me la cançó Abril 74 d’en Llach”. Després feia una calada al seu inseparable “Ducados” i ens dedicava un somriure foteta. Nosaltres avui hem vingut a complaure’t i a dir-te l’últim adéu !. Fins sempre Pep”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara recordo les llargues estones al Sindicat que vaig passar parlant de política amb ell. Era un honor escoltar tota la seva experiència.
Fins sempre Pep.
Fa molt anys que vas marxar massa anys…. Encara et tic present ” painet ” fins sempre