Hi ha molts aspectes destacables de la trajectòria intel·lectual i patriòtica de Joan Triadú, personalment vull esmentar-ne un que per si mateix defineix la fermesa de conviccions polítiques de l’il·lustre finat. Joan Triadú va escriure el pròleg del llibre de memòries de Jaume Martínez Vendrell, veritable exemple de patriotisme i dignitat per les generacions d’independentistes d’avui. Triadú havia col·laborat amb el Front Nacional de Catalunya en plena dictadura franquista, als anys quaranta.
Post Scriptum, 30 de juliol del 2021.
El 30 de juliol de 1921, avui fa un segle, va néixer a Ribes de Freser (el Ripollès) Joan Triadú, pedagog, escriptor, traductor, crític literari i activista cultural. Avui, a Vilaweb Joan Josep Isern, comissari de l’Any Triadú, ens parla de la dimensió d’aquest home, que sens dubte és un dels referents ètics més sòlids que hi ha hagut al país el darrer segle.
Però comparetixo la crítica que en fa Joan Ramon Colomines Companys ahir al seu bloc, “L’Any Joan Triadú”, com a símptoma de la desorientació de la Memòria Democràtica Catalana.
“M’estava fregint unes mandonguilles d’un combinat de porc i vedella quan de lluny sento TV3 en el seu Telenotícies Migdia, que parlen de “l’Any Joan Triadú” i quasi em cremo.
Emprenyat pel que anava sentint, però pacient, he esperat fins el final: Joan Triadú novament presentat sense sexe polític. Una vegada més, s’exclou la seva militància al Front Nacional de Catalunya, precisament en dues etapes molt determinants pel Front i per ell, i de retruc es silencia el seu independentisme pràctic, de construir “Eines de País” sense grans estridències, però molt efectives.
“L’Any Joan Triadú” té una pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya i aquest any commemoratiu, del tot merescut, té com a Comissari Joan Josep Isern. Ni la pàgina oficial, ni la programació de “l’Any” parla del Triadú polític.
En una entrevista a Vilaweb (15/06/2021) al Comissari Isern feta per Montserrat Serra, la periodista s’atreveix a preguntar sobre l’antologia de poesia de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet contraposant-la amb la també històrica antologia de poesia de Joan Triadú i diu la senyora, preguntant:
“Les antologies queden marcades per dues línies ideològiques diferents. Perquè Triadú, amic íntim de Jordi Pujol, queda encaixonat en l’òrbita convergent, i els altres cauen en l’òrbita socialista”.
Isern contesta: — Dona, això passava als anys seixanta … (Isern continua la resposta, obviant l’estupidesa que acabava de sentir. M’hagués agradat veure la cara de l’honorable Comissari).
No només es silencia l’independentisme, l’enquadrament directe i indirecta a l’independentisme organitzat de Triadú, sinó que a més se’l mal etiqueta.
Jo he viscut “Triadú i família” de molt a prop: des de cursar les seves classes de català fins tenir-lo en família a casa dels pares i en reunions clandestines que el meu pare i/o jo dirigíem al Front, però malgrat tot he tornat al llibre ‘Memòries d’un segle d’or’ de Joan Triadú no fos cas, que el mestre renuncies a alguna reivindicació nacional i els seus activistes, i òbviament no era així, sinó tot el contrari.
Doncs, perquè aquesta Generalitat Autonòmica “la més independentista de la Terra”, castra la vida política d’un dels seus homenejats ? La pregunta és retòrica i obvia. Quan va de “Cultura funcionarial” és pa tou i subvencionat, i amb poques ganes de jugar-se-la en res.
Però la culpa no és de la Generalitat de “l’Any”, de l’Isern, de la família Triadú, dels “crítics oficials” que ni una sola vegada han entrat a resseguir ni un sol arxiu del món independentista, la culpa és nostra. La culpa és de com s’explica la història del Front Nacional de Catalunya.
Si els ex-Front, en els que m’incloc i en faig penitència, no som capaços d’oferir una història real de que fou el FNC: ¿Com voleu que els “eixerits” consellers, funcionaris, comissaris, periodistes “nostrats”, ofereixin la realitat política en un any commemoratiu com el de Triadú?
El Front Nacional de Catalunya ara que estem als 81 anys de la seva creació, no és només un grup d’activistes de resistència -que també ho fou-, era una cultura política, social, econòmica, cultural i lingüística. El reduccionisme de presentar només accions audaces reivindicatives i de resistència, amaga l’enorme potencial i influència que el Front va exercir i que encara avui la seva cultura política marca l’agenda.
Entre commemoracions i webs que relaten un Front empetitit, entre uns historiadors que no hi ha manera que entenguin el Front de manera integral, entre uns ex-Fronts nostàlgics i de relat gallinaci, entre els actuals lladres de sigles i història com som els del “Front de Ripoll”, uns feixistes amb pudor de “ceba”:
¿Com podem recriminar-li res a una Institució “coixa” i “disparar” amb “totxanes, totxos i maons” a un Comissari espavilat, cec i mut?
Res de res. Senyores i senyors: Per què amagueu el Joan Triadú polític?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!