Mai vaig tenir oportunitat de tractar personalment Joan Monleon, però sempre he conservat el record de la primera vegada que el vaig veure actuar, al festival de les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar, amb Els Pavesos. Era al començament de la transició de la dictadura franquista a la democràcia borbònica, quan amb ulls d’adolescent veia dalt de l’escenari un home gras -vestit amb lluentors- cantar desacomplexadament a la vida, al gaudi i a la llibertat. Quan avui m’ha arribat la notícia de la seva mort prematura -als setanta-tres anys- m’han vingut a la ment sensacions de tristor per la pèrdua d’una persona que representava una manera de viure, i de riure, que sentia propera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!