Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

16 de gener de 2009
23 comentaris

Joan B. Culla: “Por Gaza, ¿vale todo?”

Avui, Joan B. Culla ha publicat aquest article a l’edició per Catalunya del diari espanyol “El País”. M’identifico amb el seu contingut i per això el reprodueixo.

 

“Como era de temer, la operación militar israelí contra Hamás en Gaza ha deteriorado hasta límites intolerables la ya precaria  situación cotidiana de los habitantes de la franja y lleva causado un número de víctimas civiles al que es preciso poner término de una vez. Ciertamente, esas víctimas inocentes son muchísimas menos de las que han provocado los compadres islamistas de Hamás en Irak con sus atentados desde 2003, muchísimas menos de las que han perecido en Darfur a partir de esa misma fecha, muchísimas menos de las que caen cada mes en el inextricable conflicto del Congo desde hace una década…., sin que ninguna de esas y otras masacres (que, en algunos casos, sí tienen ribetes genocidas) haya suscitado movilizaciones o protestas dignas de mención. Pero si este contraste de conductas ilustra la hipocresía -perdón, la sensibilidad selectiva- de tantos paladines de los derechos humanos, ello no exime al Gobierno de Israel de la responsabilidad por la actuación de sus tropas, ni disminuye la gravedad de lo sucedido en Gaza.

Criticar la actuación de las fuerzas armadas israelíes, movilizarse en demanda de un alto el fuego inmediato, expresar solidaridad con Gaza y repulsa por las víctimas palestinas no combatientes -ya puestos, hasta las hebreas, aunque sean ahora mismo poco numerosas- son, pues, actitudes no sólo legítimas, sino naturales y muy respetables, que incluso adoptan un número creciente de ciudadanos israelíes. Ahora bien, para apoyar esa causa desde aquí, ¿vale todo?, ¿cualquier argumento, cualquier aliado, cualquier método, cualquier consigna?. ¿Se ha convertido la israelofobia en un dogma, en una doctrina obligatoria so pena de ser tachado de fascista?.

Lo pregunto porque, estos días, sesudos articulistas locales han dado por finiquitado el derecho de Israel a la existencia soberana (“el Israel actual no tiene futuro”) mientras otros muchos rotulaban frívolamente la tragedia de Gaza como un “genocidio” y un “holocausto”. Lo digo también porque, en la manifestación barcelonesa del pasado sábado, los partidos democráticos convocantes y asistentes -partidos de gobierno, con inclusión de dos consejeros de la Generalitat- no pudieron o no quisieron evitar que se vitorease repetidamente a Hamás, que se quemaran banderas norteamericanas e israelíes, que desfilasen numerosos encapuchados con indumentaria más o menos miliciana, y que uno de ellos exhibiese una pistola, dicen que simulada.

¿Recuerdan ustedes la zapatiesta que se organiza en el País Vasco si, en una manaifestación, se queman banderas, aparecen encapuchados -no digamos ya un arma- y se lanzan vivas a ETA?. ¿Acaso ha sido suprimido del Código Penal el delito de apología del terrorismo?. Pues bien, entre las organizaciones terroristas identificadas como tales por la Unión Europea, Hamás figura igual, en la misma lista -y no con menos motivo-, que ETA. Sin embargo, ni Iniciativa, ni Esquerra Republicana, ni el PSC han creído necesario desautorizar o condenar los vivas a Hamás y demás gestos de exaltación de la violencia que se dieron en el cortejo por ellos encabezado.

Ahora supongamos -no es difícil, porque ha sucedido más de una vez- que en Euskadi aparecen un día miles de pasquines con los nombres y las fotos de una serie de periodistas u opinadores a los que se tacha de “torturadores”, “carceleros”, “cómplices de la represión española”, “aplogistas del GAL”, etcétera. Inmediatamente, todos los demócratas reaccionarán con energía, considerando que eso supone señalar, marcar a posibles víctimas del terrorismo etarra, y tanto la fiscalía como las fuerzas de seguridad actuarán en consecuencia. Bien, pues por Cataluña han sido distribuidos en los últimos días 40.000 ejemplares de una revista titulada “Aturem-ho!, publicació de suport al poble palestí i pel boicot a l’Estat d’Israel”. En una  de sus páginas, y bajo la firma -a saber si real o simulada, como la pistola…- de Josep Maria Navarro, el sedicente “movimiento internacionalista” “denuncia e identifica” con nombres y fotografías a media docena de opinadores catalanes, disidentes del “mainstream” antiisraelí actualemnte hegemónico, y los acusa de “lobby sionista”, de “apologistas de la destrucción y la violencia” en Gaza; afirma que “ríen los asesinatos selectivos y los desgraciados daños colaterales entre la población civil”, que se expresan “a favor de los asesinos sionistas”, que son -que somos- “cómplices de genocidio, de torturas y de limpieza étnica”.

A pesar de la enorme gravedad -incluso en términos penales- de esas imputaciones sin fundamento, cabría desdeñarlas como el berrinche histérico de quienes no soportan la existencia de otro discurso que el suyo. Sucede, sin embargo, que hay una realidad transnacional llamada terrorismo islamista o yihadismo; que ese terrorismo lleva causados en España dos centenares muy largos de muertos; que, como han demostrado numerosas investigaciones policiales, uno de los nódulos de esa red asesina es Barcelona, y que, también en Barcelona, el pasado sábado abundaron los mensajes verbales y gestuales apologéticos de la lucha armada contra el “enemigo sionista”. Ello no obstante, ningún portavoz autorizado de Esquerra, de Iniciativa o del PSC ha tenido a bien condenar ese chantaje, esa amenaza tácita contra seis conciudadanos, y el consejero Joan Saura ha equiparado la convocatoria del pasado sábado con una manifestación antiterrorista. ¿Antiterrorista, con vítores a Hamás?. ¿Qué pasa, que hay un terrorismo malo y uno bueno?.”

  1. Fer paral·lelismes amb Euskadi és bastant interessant. Ha matat més ETA els darrers cinc anys que els cohets de Hamas. Ha matat més el Tsahal en 15 dies que ETA en tota la seva història. Els morts d’aquests dies equivalen a 50 Hipercors.

  2. No sé si hi ha un terrrorsime bo i un de dolent. El que sé és que no es pot posar a la mateixa balança el terror d’un grup i el terror d’un estat.

    Hitler era un cap d’estat. No se n’oblidi.  

  3. A casa mai hem fet aquestes coses. El pare ho trobava repugnant. Ho coneixia bé, i més quan va anar amb la mare al viatge de l ‘“Inserso” per les “Siete calles” de Bilbao. Diana i pintura a casa dels veïns, diana i pintura en el teu carrer, contra la gent de casa ( o de fora, que tant s’hi val). Mai hem fet aquestes coses. Ho rebutjava l’avi, que encara recordava quan mataven pels carrers. La mare també està trista i sé que deu pregar per tanta desgràcia inútil i innocent. Però mai va deixar que el germà gran portés aquests drapots al cap. A casa no fem aquestes coses. L’àvia mai ens va deixar que assenyaléssim ningú pel carrer.

             Una enorme abraçada, Jaume. Joan

  4. Vaig enviar el post següent fa quatre o cinc dies i no el vaig saber veure publicat. Tant li feia, però: tampoc aportava res de nou. Ara m’hi repenso i el reenvio. I ho faig, com diu el títol, per solidaritat i, com deia una dirigent del meu partit, per vergonya: m’avergonyeix que ERC no hagi deixat ben clar que una cosa és manifestar-se i l’altre tolerar les amenaces més o menys explícites a alguns dels seus militants…

    SOLIDARITAT



    Benvolgut Jaume,

    Independentista
    congènit? No recordo haver estat mai cap altra
    cosa…
    Militant d’ERC quan em va semblar l’única eina
    seriosa, ja fa uns quants anys…
    Partidari de no repetir els
    errors atomitzadors d’un passat on discrepància era equivalent
    a noves sigles…
    Ben al contrari: fent una mica de feina en una
    sectorial nacional del partit… 
    Ara simpatitzant d’EI i
    convençut que la història s’accelera i no ens deixa
    massa temps per a romanços… Transversalitat republicana?
    Radicalitat democràtica? El nom no fa la cosa: sobiranisme
    eficient i justícia social en un discurs entenedor i mancat
    d’apriorismes dogmàtics.
    Fetes les presentacions, constato
    que el conflicte araboisraelià torna a aixecar butllofes entre
    els catalans de nació. He participat esporàdicament als
    blocs de l’Anna Simó i d’en David Minoves però tinc la
    impressió que tampoc això no serveix de res: la
    identificació d’una discrepància on el que no és
    blanc és perquè és negre i on resulta tan
    aparentment senzill situar-se al bàndol dels “bons”
    fa que molts companys s’aboquin a un discurs simplista i estèril.
    Sembla, doncs, difícil “(…) que la societat catalana 
    entengués, més enllà de maniqueismes que pouen
    en les més arrelades formes d’antisemitisme, que aquest és
    un conflicte complex, que és incomprensible la passió
    desinformada que ens envolta, que ens hem deixat endur
    col.lectivament pel pendent dels apriorismes i els tòpics, que
    això no ajuda a la pau sinó que l’allunya,(…)”
    (Villatoro).
    I aquests dies em pregunto si val la pena fer alguna
    cosa més o deixar-ho córrer,  que ja en tenim prou
    amb els nostres de problemes.
    I aquests dies em pregunto on és
    la comunitat jueva catalana quan som els catalans de nació els
    qui apel.lem a la seva solidaritat.
    I aquests dies em pregunto si
    no ens desgastaria menys (jo estic rebentat!) deixar de lamentar-nos
    davant d’un mur i crear una eina d’informació objectiva que
    actualitzi regularment el nostre bocí de
    veritat…
    Bibliografia, documentació, complicitats
    explícites… Això vull dir.
    No sé si és
    una proposta i la meva capacitat per organitzar coses és més
    aviat limitada. Ara escric això a un company probablement tan
    cansat i trist com jo.
    Això faig.

  5. El dia 8 de gener de 2009  Vicent Partal va publicar aquest article a Vilaweb. M’identifico amb el seu contingut i per això el reprodueixo.

    Territoris ocupats
    Era a Jericó el dia que s’estrenava
    l’autonomia palestina. I aquell mateix dia vaig pujar a peu a Vered
    Jericó, l’assentament jueu veí, passant pel costat del camp de
    refugiats palestins d’Aqbat Jàfer. Vaig treballar de periodista en les
    cimeres globals que portaren al procés d’Oslo i vaig compartir hores i
    hores de discussions amb experts, polítics i diplomàtics de tot arreu.
    Vaig creure que era possible la pau sobre la base de ‘pau per
    territoris’ i que hi hauria, tard o d’hora, dos estats a Palestina amb
    capitalitat conjunta a Jerusalem. D’això fa quinze anys. Però cada
    vegada hi crec menys.

    L’atac israelià a Gaza em fa pensar que no hi ha cap voluntat de
    complir aquells acords i que ni Israel ni l’Autoritat Nacional
    Palestina no saben com posar dempeus una política que conduesca al
    final que tots pensàvem que podia resoldre el conflicte. Més i tot:
    crec que no volen resoldre el conflicte. Perquè un conflicte únicament
    es resol de dues maneres: o l’un dels contendents guanya o tots dos
    acorden un terme mig que els permet d’eixir amb la cara alta i que no
    és la victòria de cap. La primera de les alternatives és impossible:
    Israel no pot guanyar els palestins i els palestins no poden fer
    desaparèixer Israel. I malgrat això, ni l’un ni l’altre no semblen
    disposats a canviar d’actitud.

    Dient això no prove pas de posar-me al mig i no mullar-me. Ho faré.
    Però abans vull deixar ben clar que estic convençut que els dirigents
    d’aquells dos països no estan disposats a acceptar el preu de la pau.
    Preu que en el cas d’Israel comporta acceptar sense reserves la
    independència de Palestina i la seua integritat territorial i en el cas
    de Palestina acceptar sense reserves l’existència d’Israel en les seues
    fronteres actuals. I ho vull deixar clar, sobretot perquè, no sé per
    quina raó, el grau de desqualificacions i d’histèria, cada vegada que
    parles d’aquest afer, és inaudit, i no vull ser bandera interessada ni
    dels uns ni dels altres.

    I dit això, crec que l’estat d’Israel té la responsabilitat del desastre de Gaza i de les conseqüències, greus, que tindrà.

    No vull invocar com a suport del meu argument sinó un fet que és en
    la base de tot: Gaza i Cisjordània són territoris ocupats per Israel a
    conseqüència d’una guerra. Així ho reconeix sense discussions la
    comunitat internacional i aquest és el fet central que cal tenir en
    compte. Quan n’hi ha que comparen el llançament de coets des de Gaza a
    un possible llançament de coets de Mèxic a Texas, cal dir que
    l’argument és fals perquè oblida que en aquest cas parlem de territoris
    il·legalment ocupats. I quan n’hi ha que invoquen la proporcionalitat,
    o no, de l’atac, també cal dir que sembla que obliden aquest fet bàsic
    i les conseqüències que se’n deriven del fet que Israel és una potència
    ocupant que no pot, per això, reclamar el tracte normal que qualsevol
    estat té.

    L’estat d’Israel fa anys que prova de canviar aquest estatut, però
    una sentència del Tribunal Internacional de Justícia del juliol del
    2004 deixa clar que els territoris que Israel va ocupar a conseqüència
    de la guerra del 1967 continuen essent territoris sotmesos a un règim
    d’ocupació, i que això no ha canviat ni pot canviar adduint el procés
    intensiu de colonització com a raó per a modificar-ne l’estatut. Israel
    vol canviar aquest estatut perquè discutir si Gaza i Cisjordània són
    territoris ocupats o no, no és un mer tecnicisme, ans defineix sense
    ambigüitats el marc de debat i les possibles actuacions dels actors
    concernits.

    La definició internacionalment acceptada de què és un territori
    ocupat és escrita en l’article 42 de les Regulacions Sobre les Lleis de
    Guerra, annexes a la Quarta Convenció de l’Haia, signada el 18
    d’octubre de 1907. I aquesta definició diu que un territori ocupat és
    un territori ‘posat d’una manera momentània sota l’autoritat d’un
    exèrcit hostil’. ‘D’una manera momentània’ significa que el poder
    ocupant no pot, de cap de les maneres, incorporar aquest territori al
    seu propi territori nacional; i ‘hostil’ vol dir que el control del
    territori s’exerceix únicament pel recurs d’una violència superior del
    poder ocupant, violència que evidentment la comunitat internacional no
    pot demanar que els ocupats accepten.

    Per això l’única alternativa de futur continua essent Oslo, si és
    que ningú la vol recordar encara: Palestina té el dret d’un estat
    independent i viable sobre tot el territori de Cisjordània i Gaza i
    Israel té el dret d’un estat segur, amb les fronteres reconegudes i
    respectades pels palestins. O això o la guerra mil anys més.

    (PD. Israel es va “retirar” de forma unilateral de la Franja però,
    com s’ha demostrat ara, només era una maniobra tàctica ja que reté
    intacta la capacitat d’ocupar-la quan vol, atribut clar de potència
    ocupant. A banda que les lleis de guerra defineixen clarament també el
    bloqueig d’un territori ocupat com una forma legitimada de manifestar
    l’ocupació.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!